“Será castigado con las penas de prisión de dos a cinco años, multa
de ocho a veinticuatro meses e inhabilitación especial para profesión u oficio
por tiempo de uno a tres años el que, contraviniendo las leyes u otras
disposiciones de carácter general protectoras del medio ambiente, provoque o
realice directa o indirectamente emisiones, vertidos, radiaciones, extracciones
o excavaciones, aterramientos, ruidos,
vibraciones, inyecciones o depósitos, en la atmósfera, el suelo, el subsuelo
(...). ”
dimarts, 19 de novembre del 2013
L'estrany cas de la pianista sorollosa
La profusió de notícies relacionades amb
l’àmbit judicial que produeixen sentiments d’estupor, indignació, mofa, o
simplement perplexitat, és incessant. Un dia és per l’excarceració prematura de
terroristes i violadors condemnats a centenars d’anys, un altre dia és per
l’absència de responsables penals en la catàstrofe ecològica del “Prestige”, i
un altre és per la obsessió del Fiscal en mantenir a la infanta Cristina
a resguard de les fatxenderies del seu marit. Però res exemplifica millor la
perplexitat popular que el judici celebrat a Girona contra una pianista que
s’enfrontava, inicialment, a una pena de 6 anys per un delicte de contaminació
acústica i un any i mig més per lesions psíquiques patides per la denunciant. Aquest
despropòsit colossal va ser rectificat per la Fiscal al rebaixar, al final del
judici, aquella pena a una de només 20
mesos (que ja no implica l’ingrés a la presó), mentre l’acusació particular seguia
insistint en voler privar de llibertat, durant cinc anyets, a la pianista sorollosa, d’acord amb l’article 325 del
Codi Penal:
Més enllà de l’opinió que cadascú tingui
sobre si l’assaig reiterat i persistent de les Sonates de Beethoven o els
Nocturns de Chopin encaixen dintre de la categoria de “sorolls”, i si l’ansietat
que això pot provocar és susceptible de generar un ànim de revenja tant agut en
la víctima (tant agut, val a dir, com el probable menysteniment de la pianista
envers l’angoixa de la veïna), m’agradaria subratllar el fracàs general que representa
que un conflicte d’aquests característiques s’hagi de resoldre per la via
penal. Fracàs de les parts afectades (i els seus entorns), fracàs de
l’autoritat local (responsable d’aplicar les ordenances i vetllar per la pau
ciutadana), i fracàs del sistema judicial (no solament per estar jutjant al
2013 fets esdevinguts entre 2003 i 2007, sinó també per inflar artificialment
una bombolla absurda).
¿Què és el que s’hagués hagut de fer? Acudir
a la mediació: un procediment legal que intenta restaurar la comunicació
personal quan aquesta s’ha trencat...i no els hi queda altre remei a les parts
(sobretot si son veïns) que seguir mantenint relacions en el futur...
Etiquetes de comentaris:
DURA LEX SED LEX
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Cada cop es fa més evident que el nostre sistema processal s’ha de reformar de cap a peus. No podem continuar amb un sistema tan garantista i amb uns procediments decimonònics que demoren l’aplicació de la justícia fins a extrems, com el que es denuncia en aquest post, que la fan obsolutament inútil, inoperant i per tant injusta. Judicis orals, ràpids amb terminis molt ajustats i amb tràmits molt simplificats. Pot ser que això provoqui algun error però hi ha algun error més gran que no emetre cap sentència en un temps raonable?
Avui he llegit l'escrit den Carles i estic molt d'acord amb el que diu i amb com ho diu. També ho podem enllaçar amb la vergonya que fa sentir que després de tants anys i tants jutges, al "senyor", per dir alguna cosa, Fabra de Castelló, li ha caigut una comdemna de nomès 4 anys i encara la Cospedal creu que hi ha d'haver presumció d'innocència perque encara es pot recorrer la semptència...... Com deia aquell...País....
Publica un comentari a l'entrada