El "soufflé" de La Camarga

S’acostuma a dir que la realitat sempre supera a la ficció. Però en el cas de l’espionatge polític al restaurant La Camarga, aquesta dita no s’ha acomplert.

En un vodevil o sainet com Déu mana, basat en fets semblants al que coneixem, cap Tribunal hagués dictat una interlocutòria posant fi a la investigació judicial que, al capdavall, hagués esbrinat si una volàtil política d’un partit de dretes es va conxorxar amb un maquiavèl·lic polític d’un partit d’esquerres per descobrir els draps bruts (fiscals i d’altres) del fogós fill d’un excel·lentíssim expresident retirat, líder d’un partit polític centrista rival del altres dos.

En un vodevil o sainet com cal, haguéssim sabut al final qui va fer l’encàrrec dels serveis d’espionatge, qui els va pagar, per què els espies van fallar en la custòdia de la gravació, quants diners va portar el fill de l’expresident a Andorra, etc., etc..

 En un vodevil o sainet de veritat, un Fiscal coratjós, fent-se ressó de la indignació popular i en nom de l’ interès general, hagués anat al fons de les coses, desemmascarant les mentides de la política de dretes, la hipocresia del polític d’esquerres, i la pràctica generalitzada de l’espionatge polític al nostre país.

 Però en el món real, el Tribunal no podia deixar d’aplicar l’article 201.3 del Codi Penal, segons el qual en els delictes de descobriment i revelació de secrets “el perdón del ofendido extingue la acción penal”.  Total, molt “soufflé” per a no res.