Sovint trobo al teatre la majoria de les coses que hi busco:
una bona obra, uns bons intèrprets, una bona escenografia... Però m'incomoda la
falta d'un sector del públic que em sembla imprescindible: els joves. Vull
creure que és un efecte de la crisi, que els preus d'entre 20 i 30 €, sovint
moderats per les reduccions dels carnets d'estudiant o de biblioteca o per l'accés
a través de l'Atrápalo, no s'addiuen a les migrades butxaques de les noves
generacions. Al contrari que en el cine, la pirateria no és una causa de
l'abandó de les sales. Podria ser-ho el contingut de les obres, majoritàriament
escrites per veterans o fins i tot clàssics. Si fos així, no entenc com peces
de, per exemple, Jordi Casanovas, que ha escrit grans textos sobre la generació
mileurista -l'anterior a l'actual 'zeroeurista'-, com ara 'La ruïna' o 'La
revolució' no van atreure tampoc aquest públic a la Sala Villarroel.
Ha estat per tant un plaer comprovar com el Teatre Lliure
s'ha vingut omplint d'un públic jovenísim
amb 'Jo mai', de l'Iván Morales i la Companyia Prisamata. Cinc joves actors exposen amb
veus, gestos, música, plors i crits les seves dificultats per sortir de la
'boira' a la que els exposen la seva marginalitat de barriada, la violència
ambiental i de gènere i les seves pròpies incapacitat per assumir
responsabilitats. Dins del bar 'Amparo'' creen un món propi, un refugi que
mostra les seves escletxes.
Em sobta, però, trobar referències generacionals més pròpies
de la meva joventut dels anys 70, com ara Pink Floyd, Bob Marley o fins i tot
Los Chorbos, que de l'actual. És com si s'agermanessin els sentiments
transversals dels joves de qualsevol de les crisis que des de fa quaranta anys
neguen el present i part del futur dels nostres joves.
Ricard Fernandez
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada