dimarts, 11 de febrer de 2014

Els joves i el teatre

Sovint trobo al teatre la majoria de les coses que hi busco: una bona obra, uns bons intèrprets, una bona escenografia... Però m'incomoda la falta d'un sector del públic que em sembla imprescindible: els joves. Vull creure que és un efecte de la crisi, que els preus d'entre 20 i 30 €, sovint moderats per les reduccions dels carnets d'estudiant o de biblioteca o per l'accés a través de l'Atrápalo, no s'addiuen a les migrades butxaques de les noves generacions. Al contrari que en el cine, la pirateria no és una causa de l'abandó de les sales. Podria ser-ho el contingut de les obres, majoritàriament escrites per veterans o fins i tot clàssics. Si fos així, no entenc com peces de, per exemple, Jordi Casanovas, que ha escrit grans textos sobre la generació mileurista -l'anterior a l'actual 'zeroeurista'-, com ara 'La ruïna' o 'La revolució' no van atreure tampoc aquest públic a la Sala Villarroel.

Ha estat per tant un plaer comprovar com el Teatre Lliure s'ha vingut omplint d'un públic jovenísim  amb 'Jo mai', de l'Iván Morales i la Companyia Prisamata. Cinc joves actors exposen amb veus, gestos, música, plors i crits les seves dificultats per sortir de la 'boira' a la que els exposen la seva marginalitat de barriada, la violència ambiental i de gènere i les seves pròpies incapacitat per assumir responsabilitats. Dins del bar 'Amparo'' creen un món propi, un refugi que mostra les seves escletxes.

Em sobta, però, trobar referències generacionals més pròpies de la meva joventut dels anys 70, com ara Pink Floyd, Bob Marley o fins i tot Los Chorbos, que de l'actual. És com si s'agermanessin els sentiments transversals dels joves de qualsevol de les crisis que des de fa quaranta anys neguen el present i part del futur dels nostres joves.

Ricard Fernandez