dimarts, 25 de març de 2014

El caballero de Olmedo

Fins el 13 d'abril es presenta a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure una obra de Lope de Vega, dirigida per Lluís Pasqual: El caballero de Olmedo. El muntatge és una col·laboració de la Joven Compañía Nacional de Teatro Clásico y la Kompanyia Lliure, que es va estrenar a Madrid el mes de febrer i que ara ha arribat a Barcelona. Després de sortir del teatre em va quedar una sensació agredolça. D'una banda vaig trobar que l'escenografia i l'acompanyament musical eren un encert. Però de l'altra em va semblar que el repartiment fluixejava una mica. 

L'escenari està despullat i només l'omplen cadires on seuen els actors i músics de manera intermitent quan no estan en escena. Tot sembla preparat per un concert de flamenc i la música efectivament és molt protagonista: marca el to de cada escena i fins i tot el ritme en el recitat del vers de Lope. Els dos músics, amb guitarres i caixes, són esplèndids, i és preciosa la cançó que narra la tragèdia del Caballero de Olmedo i que canten tots els actors junts per obrir la funció.

Però és una llàstima que aquest marc idoni per explicar la història de Don Alonso y Doña Inés no es pugui aprofitar pels problemes del repartiment. El principal és que Don Alonso no convenç ni és el cavaller "atractivo, valiente y cortés" que volia Lope. De la mateixa manera que el seu competidor, Don Rodrigo, no apareix "cobarde y traicionero". Tot plegat fa difícil de creure la preferència de Doña Inés pel primer enlloc del segon. També em va costar veure en Doña Inés, "la dama de la que se enamoran tanto don Alonso como don Rodrigo"...

Faltaria per afegir que la proposta no ajuda a fer arribar el vers a l'espectador. La majoria dels intèrprets tenen dificultat amb la dicció, sobretot el protagonista, i només destaca l'actor de la Joven Compañía Nacional de Teatro Clásico que interpreta Don Rodrigo. Per acabar-ho d'adobar, a un dels personatges amb més text, Tello, se li ha imposat un accent andalús artificiós que dificulta enormement la comprensió del vers. Fins al punt que alguns espectadors confessaven recórrer als sobretítols en anglès. Una llàstima.

Per compensar aquesta visió poc entusiasta, us deixo també la crònica de Marcos Ordóñez, que va veure l'espectacle a Madrid amb Carmen Machi enlloc de Rosa Maria Sardà, i a qui sembla que va agradar més que a mi: Bulería y luna de Olmedo.

Foto gentilesa d'O.G.

1 comentari:

Hermínia Pujol ha dit...

Caram, doncs a mi em va agradar molt, de fet em va sorprendre molt gratament. Estic d'acord amb el repartiment desigual, però per mi els més fluixos foren don Rodrigo i la protagonista.