dimecres, 21 de maig de 2014

"Els set pecats capitals de la justícia"


No hi ha dubte que Santi Vidal és un jutge peculiar. Pot combinar la seva ubiqüitat en els mitjans amb una innegable hiperactivitat professional que li permet, a més, de celebrar judicis i posar sentències com a magistrat d’una Sala Penal de l’Audiència Provincial de Barcelona, redactar l’esborrany d’una futura Constitució per una hipotètica Catalunya independent (“a estones lliures”, segons ha manifestat), i escriure un interessant llibre sobre l’estat actual de l’administració de justícia, i els casos judicials més candents, amb el poc original títol de Els set pecats capitals de la justícia.

He de dir, no obstant, que el llibre és recomanable, i està escrit de manera que és apte per tots els públics amb inquietuds per conèixer no només els detalls i els motius tècnics d’algunes actuacions judicials controvertides (els tres processos contra Garzón, els insofribles canvis de jutge instructor en el cas Palau, la vergonyosa actuació del Fiscal en el cas Nóos, etc.), sinó també les raons del seu decebedor diàgnostic sobre l’estat del sistema judicial espanyol, al que cap govern ha estat capaç de dotar dels mitjans humans i materials perquè pugui oferir un servei públic homologable amb la resta d’Europa (Espanya destina només el 1,5% a la justícia quan la mitjana de la U.E. és del 3,1%).

Santi Vidal incardina els casos que analitza en els diferents pecats capitals, trobant a vegades l’encaix idoni (quan identifica el personatge de Garzón amb la supèrbia, o la tramitació del cas Palau amb la peresa, o el cas Bárcenas i Gürtel amb la cobdícia); altres no tant (quan es refereix al cas Egunkaria en el capítol de l’enveja, o de la doctrina Parot i el cas Bretón en el de la ira); i altres amb calçador (quan en el capítol de la lúxuria parla de la fama de faldiller i masclista d’un jutge barceloní ja difunt, o en el de la gula,  de la fam de poder i de les interferències ideològiques en la justícia).
Malgrat Santi Vidal afirmi que són molts els professionals de la jurisdicció que treballen bé i “molts més del que la gent sovint pensa”, la sensació que et deixa la lectura del seguit d’escàndols, negligències, impunitats, i iniquitats judicials de tota mena, en la nostra història recent, és de certa i justificada desconfiança cap al nostre sistema judicial.  I com les reformes estructurals i processals que propugna l’autor dubto que arribin algun dia, recomano a tothom que es mantingui a una prudent distància preventiva.