¿Barra lliure a l’assetjament als diputats dels Parlament de Catalunya?

Acabo de llegir-me, en lectura professional, els 142 folis de que es compon la Sentència de la Sala Penal de l’Audiència Nacional que ha absolt als 19 acusats pels incidents coneguts com els del “setge” al Parlament de Catalunya, del dia 15 de juny de 2011.

Per ser precisos, només un d’aquests 19, el que va pintar l’esquena de la jaqueta de Montserrat Tura, ha estat condemnat, com autor d’una falta de danys a una pena de 4 dies de “localització permanent”, al computar-se tan sols el valor de la roba malmesa (inferior a 400 €), i per tractar-se, diu la sentència, d’un “acto descortés y gratuito”, que “no tuvo incidencia alguna sobre la libre determinación de voluntad de la parlamentaria, ya que no fue consciente del gesto hasta que ya había entrado en el Parlament.”

Es podrà estar d’acord o no, però la sentència fa un autèntic esforç per argumentar perquè tots els acusats no són responsables del delicte contra les Institucions de l’Estat, i d’atemptat, que se’ls imputa –i pels quals el Fiscal els demanava una pena de 8, després rebaixada a la pena mínima de tres anys-, al considerar que els fets en qüestió es van desenvolupar en el marc del legítim dret de protesta dels manifestants (emparat en els drets constitucionals de reunió i manifestació), i que tot  i que “formalmente esas conductas pudieran parecer como coactivas, materialmente carecían de la idoneidad necesaria y de la entidad suficiente como para ser consideradas

típicas.”

La sentència es interessant també perquè recull el testimoni dels diputats assetjats (Montserrat Tura, Santi Vila, Joan Boada, Jordi Turull, Llop Rigol, que és invident, López Tena, Ernest Maragall, Salvador Milà, etc.), uns explicant la realitat dels fets, i altres, minimitzant-los, com per exemple l’esmentat Salvador Milà, qui va manifestar que “no tuvo ningún incidente, entró sin problemas, le interpelaron amablemente”.

La meva valoració jurídica dels fets, però, coincideix en el vot particular del Magistrat Grande-Marlaska, el qual, dissentint dels altres dos Magistrats, era partidari d’imposar una pena de tres anys als nou acusats identificats en els actes d’intimidació/coacció als diputats del Parlament, però que no demanava el seu l’ingrés en presó, atès que solicitava per tots ells un indult parcial d’un any, al entendre excessiva una condemna de privació de llibertat. Recordem que amb una pena de dos anys, i sense antecedents penals, no s’ingressa a la presó.

Haurem d’esperar un temps perquè el Tribunal Suprem es pronunciï sobre la procedència d’aquesta absolució, i per saber si els actes que tots vam veure a les imatges de televisió són punibles o si per contra, hi ha barra lliure a l’assetjament dels diputats autonòmics (i del President de la Generalitat, que va haver d’entrar al Parlament en helicòpter…).