"El balcón en invierno" de Luis Landero

Luis Landero va irrompre a la literatura espanyola al 1989 amb "Juegos de la edad tardía", que va ser premiada amb el Nacional de Narrativa i el de la Crítica. Des de llavors, ens ha deixat una sèrie de grans obres entre les quals jo triaria, a més de la  citada, "El guitarrista", la història, amb base real, dels seus anys de músic en companyia del seu cosí. En tots els llibres trobem el rastre de l'herència de Cervantes -i de la parella Quixot-Sancho Panza- amb la presència d'éssers a la recerca d'un objectiu impossible pel qual no acaben de posar mai tota la seva voluntat.

Ara, ja jubilat, Landero seu al balcó del seu despatx per aparcar la redacció d'un nou llibre ("¡Oh, no Dios mío, otra novela no, otra vez no! Otra vez el hombrecillo gris y sus grandes o pequeños afanes, no!") i per reflexionar sobre els orígens de la seva dedicació a la lectura i l'escriptura amb una sèrie de records sobre la seva infància a Extremadura, la migració de la seva família al barri madrileny de Prosperitat, els seus anys joves de formació i els antecedents familiars. L'escriptor troba en la seva família i la seva vida moltes pistes sobre la seva pròpia obra, amb una sèrie de fets i anècdotes explicades amb carinyo i respecte i redactats, com és habitual en ell, artesanalment, sense pressa, "con jeito".

Cal destacar com parla del seu pare, amb qui va tenir una relació difícil, de la seva mare, encara viva i gairebé centenària, i del seu cosí i alhora cunyat, un artista i inventor mort fa deu anys. I, encara més que tots aquests records personals, és  un plaer veure com Landero ens dibuixa la seva infància rural sense llibres ni mestres però amb una tradició oral tan rica com un vocabulari condemnat a perdre's. Anys després, a Madrid, el futur escriptor troba finalment un mestre i uns llibres que l'encaminen, feliçment per nosaltres, cap a la seva vocació per les lletres.