El jove Marçal Tarragó.

En Marçal era un fidel seguidor del Blog. Avui, en LLuís li dedica aquest record que tots compartim. J.M.Cortina

Ja tenia pensat el títol, el tema i la idea guia del post d’aquest mes. Es diria Un brau a la finestra i es referiria a l’exposició de Sophie Calle a La Virreina. Em va interessar molt el seu interès pels grups humans i com a través les seves insòlites operacions poètiques ens treu del nostre lloc d’espectadors i ens impulsa vers situacions mai abans explorades. Per exemple, què seria per nosaltres la bellesa si fóssim cecs de naixença? Calle palesa un inusual interès per allò que és humà, ja sigui tràgic, com la ceguera, o banal, com rebre un email d’un amant que ens deixa. Però allò banal es transmuta poèticament quan s’és capaç de crear com ella “una comunitat” de 107 lectores de la missiva. Va aprendre a mirar el món per una finestra d’una humil caseta on passava els estius de la seva infantesa. La finestra donava a un prat  on hi pasturaven braus. N’hi havia un que cada matí s’hi acostava i posava el cap a la finestra. Sophie Calle l’acaronava. No ha oblidat mai ni el brau ni el gest ni la finestra.

Quan em disposava a escriure el post, he rebut una trucada. Sento com la veu em diu que Marçal Tarragó és mort. Afegeix que feia poc li havien detectat un tumor i que el desenllaç ha estat ràpid, però no ho sap ben bé. Jo tampoc ho sé, millor dit, no n’he sabut res de la seva malaltia. A la tristesa per la mort si suma la pena de no haver-lo acompanyat en cap moment de l’agonia. La darrera vegada que vaig trobar-lo, ja no sé si fa molt o poc perquè els anys ens fan passius davant el temps, vaig trobar el meu Marçal de sempre, un esperit jove, proper i afectuós.

Marçal Tarragó formava part d’aquella comunitat de joves que a la segona meitat dels anys seixanta van constituir i defensar el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona. Va estudiar a la Facultat d’Econòmiques que en aquells anys era un viver incessant i formidable de “rojos”. La repressió gegantina i implacable dels representats democràtics dels estudiants predisposava a molts altres a fer un pas endavant en el compromís antifranquista, sovint canalitzat pel PSUC. Marçal va ser membre del partit i, quan va tocar, va fer de  Delegat de Facultat. Poc abans n’havien expulsat tants i tan bons de representants estudiantils que hi havia dubtes sobre si Marçal podria a estar a l’alçada de les circumstàncies. No va tardar gaire en desfer-les. En un meeting al patí de la Facultat de Lletres va fer una intervenció brillant, vibrant, memorable. Poc després també a ell li va tocar la repressió i el sofriment, però el seu lloc no va quedar buit.

Marçal no solament era un coratjós company de lluita, era sobretot un bon amic. Vam compartir vacances i festes memorables. En recordo una de festa a casa, un cap de setmana que els pares se n’havien anat. Després de la impactant La caza, Saura acabava d’estrenar Pipermint Frappé i aquella va ser una festa de petons amb les boques verdes del licor de menta. Marçal i Elisensa van passar la nit fent l’amor al meu llit. Han estat marit i muller tota la vida. Marçal ja era un jove lleial  i generós amb les coses del cor. Els seus pares, de qui servo un record entranyable, eren molt avançats per l’època. La festa a casa meva va ser excepcional, però a casa seva eren constants ja que per fer-les no calia que els seus pares anessin de cap de setmana. Havia estat saltador de perxa i un bon esquiador. Tenia un gran coratge físic, a més del moral. Compartíem la vitalitat de la joventut i dels temps de guerra. L’he conegut bé i l’he estimat sempre.