Impressions de Donosti.

Al llarg de la vida he anat a Donosti quatre cops, tres dels quals, curiosament, per raons esportives. La primera vegada vaig anar-hi amb el meu pare per presenciar el Cros de la Naciones de Lasarte, una carrera atlètica aleshores molt important. Era el meu primer viatge fora de les rutes familiars habituals. Jo tenia deu o onze anys i de la ciutat em va quedar sobretot el record dels elogis que en feia el meu pare, els terres de fusta de l’hotel i un tall de lluç. El segon viatge, el vaig fer uns anys més tard per jugar-hi un partit d’handbol amb la selecció juvenil de Barcelona. En Josep M. Cortina, que n’era un dels porters, formava part d’aquella expedició. Aleshores, ens vam banyar a la platja d’Ondarreta, prop de lloc on teníem l’hotel, i a la “Concha”, els record de les quals, i d’una noia que hi prenia el sol, han estat ja inesborrables.

El tercer viatge va ser per motius artístics ara fa uns tretze anys. La tensió que crispava l’aire i atemoria els esperits m’impedí d’apreciar la bellesa de la ciutat.

Ara, en canvi, en un quart viatge per veure la meva filla jugar-hi un torneig internacional de futbol base, la Donosti Cup, la impressió que he tingut de la ciutat ha estat formidable. En primer lloc, la impressió del torneig mateix, que en la seva vint-i-quatrena edició ha reunit 440 equips i 8000 nenes i nens, noies i nois dels cinc continents per jugar-hi el seu esport d’elecció durant una setmana. Allotjament, avituallament, transports, acompanyants, estructura del torneig, festes, cerimònies inaugurals i de cloenda, trets de solidaritat, com la invitació a un equip de noies d’un camp de refugiats palestins, han fet palesa una capacitat organitzativa i una sensibilitat envejables. Per cert, que els dos equips del C.E Sant Gabriel femení, club del que ja hem parlat en aquest blog en altres ocasions, van arribar a les finals respectives, disputades a l’estadi d’Anoeta, i un d’ells va guanyar-la.

Aquest veritable festival mundial de joventut dóna un repunt d’alegria i de vitalitat a una ciutat que va renàixer el segle XIX per haver-la elegit la Reina Maria Cristina com a balneari. Avui en dia San Sebastián no solament resisteix sinó que provoca totes les comparacions amb altres ciutats del món, té molt del millor de les millors: l’emplaçament, l’arquitectura, l’urbanisme, la netedat, la gràcia d’uns jardins tan bé cuidats, la xarxa de transports, el menjar i l’amabilitat de la gent que emana de l’optimisme que produeix una vida ordenada i confortable.

En efecte, assentada en una tradició que no s’improvisa, la clau d’aquest admirable estat de les coses, crec que rau en la riquesa i en l’organització, és a dir, en un sentit molt arrelat i elegant de l’ordre en les seves coses. Això se sent per tot arreu: des d’una casa particular a qualsevol passeig,  des del museu de San Telmo, on Sert va fer-hi una de les seves “sixtines”, al Kursaal de Moneo, allà on es troben, nit i dia, el mar i el riu, una sala de concerts, que en remet a un altre de “concert”. Posats a comparar-nos, inversament, nosaltres amb ells, potser ens hem equivocat.