CARIOCAS.

A Rio de Janeiro, el llibre que em va publicar Destino dins la col·lecció Las Ciudades, vaig poder recordar la versió més acceptada sobre l’origen del renom dels ciutadans d’aquella ciutat, renom que sovint s’estén erròniament a la resta de brasilers. Breument, carioca ve del nom del riu que, baixant des de la Serra del Corcovado, desembocava on es troba actualment la platja de Flamengo. Les seves aigües eren tan apreciades pels indis tamoios i van ser tan exageradament elogiades pels successius pobladors d’aquella contrada, que els demés brasilers van començar a anomenar-los cariocas, en to burleta i èxit creixent, fins que els hi va quedar fixat per sempre.

El carioca contemporani és un tipus humà únic. Al meu parer una de les creacions més reeixides a què ha donat lloc la ja considerable història de la humanitat. La seva personalitat forta i singularíssima és el resultat d’un compromís íntim i insubornable amb la llibertat personal i de la identificació espontània amb un entorn natural d’una bellesa exuberant. D’aquesta identificació els prové, al meu entendre, l’optimisme radical i els seus derivats: humor, simpatia, ganes de compartir vivències, gràcia, capacitat pel joc i per la festa, improvisació, hospitalitat i generositat. El carioca té un gran orgull de ser-ho i alhora sap riure’s d’ell mateix i comparteix, rient, les bromes que li fan els altres. És intel·ligent o, almenys, molt viu, i, quan les circumstàncies ho permeten, és culte i cosmopolita. En tot cas, sempre es mostra curiós i obert envers l’altre. Malgrat certa injusta fama, és laboriós, amb el mèrit afegit d’haver de fer front a la constant temptació a abandonar-se a l’oci més deliciós. Sempre que pot, procura fer compatible treball i gaudi. M’aturo aquí perquè m’allargaria molt i no acabaria.

Feia disset anys que no tornava a una ciutat on he viscut deu anys, i ho feia acompanyat de la meva filla adolescent. Es diuen tantes coses, n’han succeït tantes més de tots colors ací, allà i a tot arreu, que, havent passat tant de temps, estava preocupat per la pervivència d’aquest formidable tipus humà. Poc després d’arribar, quan la meva filla feia el seu primer bany a les aigües d’Ipanema, els meus temors ja s’havien esvaït i ja em tornava a sentir a casa.

La tarda del mateix primer dia, vam visitar Luiz Paulo Conde. un amic dels més estimats, a l’hospital on era des de feia un any llarg. Arquitecte apassionat, d’obra important i de cultura i erudició extraordinàries, als seixanta anys va fer el salt a la política. Com a regidor d’urbanisme, primer, i seguidament com Alcalde va fer aportacions decisives en l’estructura i la vida de la ciutat que estimava amb bogeria. També estimava intensament Barcelona. Admirador de Coderch des de ben jove, va voler comptar amb la col·laboració de molts dels nostres professionals. Vaig ser el primer, només en el temps, d’una llarga llista on hi figuren Oriol Bohigas, Jordi Borja, Joan Busquets, Manuel Herce, Manuel de Forn i tants altres que van poder compartir el seu entusiasme, van admirar la seva erudició i van gaudir de la seva bonhomia. Encarnava a la perfecció el tipus humà del carioca que acabo de descriure. Dos dies després de visitar-lo a l’hospital, va morir. Chico Caruso va dedicar-li, a la primera pàgina del diari O Globo, un dibuix d’una tendresa i encert extraordinaris, només possible quan el geni de l’autor va acompanyat d’aquell coneixement de l’altre que els cariocas tot sovint es permeten de tenir. La llegenda que acompanyava el dibuix sintetitzava en la persona de Conde, allò que sentim tots: “Quina llauna, haver de deixar Río”.