En mons paral·lels

Els primers en publicar la fotografia de José Palazón van ser el digital ‘eldiario.es’ i el diari ‘Ara’, respectivament. Era el 23 d’octubre de 2014 i la realitat se’n fotia de la ficció: A Melilla, terra de frontera, vides penjades -i penjant- d’un fil, inesperats voyeurs d’una partida pornogràfica de golf, amb actors professionals totalment desinhibits.

Eren dies de pretesa alarma social, dirigida des de certa premsa, per l’entrada “massiva” de persones a través de la tanca de Melilla. El PP estudiava (sic) legalitzar l’expulsió immediata d’immigrants o ‘devolució express’. Però una cosa no tenia res a veure amb l’altra.

L’actualitat tenia altres cares, i aquell dia ens portava fins al Canadà, un país on sempre va tot be. O gairebé. Uns “pistolers” havien disparat a les portes del parlament canadenc, “sembrant el pànic a Ottawa”, deia ‘El País’ en un atac de periodisme contingut.

Molt lluny d’allà, a l’altra banda del món, és on –havien viscut- contents els...Pujol. La confessió d’El Pare havia obert la porta a l’escrutini de les trapelleries del fillets, i aquell 23 d’octubre a mitja tarda es procedí a la detenció i registre de diverses empreses d’Oleguer Pujol –el petit, el guapo-, per operacions immobiliàries poc clares. Hores més tard sortia en llibertat amb càrrecs i sense càrrec de consciència, com ens demostraria temps després al Parlament en la primera compareixença hipster de la història de la Cambra.

I el procés? Ai... “Mas pacta amb Junqueras aparcar les diferències fins després del 9-N”, titulava un diari. O sigui, d’eleccions immediates després de la consulta res, Oriolet. I ves pensant en un concepte xulo: llista unitària. L’auca del senyor Mas avançava imparable, com no podia ser d’altra manera. Amén.