Consagrats

Amb els anys un s’alegra d’haver descobert algun dels primers llibres d’un autor i haver pogut seguir la seva obra. Si a més l’atzar t’ofereix ocasió de conèixer personalment aquest autor en una xerrada, tertúlia o taller i a sobre aquest coneixement no sols no redueix l’admiració sinó que t’acosta a les claus necessàries per una millor comprensió de la seva obra, encara millor. Ja fa anys em va passar això amb l’Eduardo Mendoza, qui amb “La verdad sobre el caso Savolta” va revolucionar la novel·la espanyola fa quatre dècades. En directe, Mendoza ofereix la mateixa imatge, estranya barreja d’innocència i d’ironia, que es destil·la tant dels seus llibres més reconeguts per la crítica com de les seves entremaliadures plenes d’humor protagonitzades per un detectiu pobre, boig i sense nom. Ara, aquest curiós personatge torna a aparèixer a “El secreto de la modelo extraviada” (Seix Barral) i constato encantat que Mendoza es supera no sols en la fluïdesa del seu llenguatge barroco-popular sinó sobretot en la potència dels seus continus gags.

En el darrer any, he pogut tractar també altres autors consagrats  que fa molt temps que segueixo: el ja desaparegut Rafael Chirbes, de qui encara ha d’editar Anagrama un darrer llibre; Antonio Muñoz Molina, que va irrompre amb “El otoño en Lisboa”, llibre que per cert utilitza com a referència a “Como la sombra que se va” (Seix Barral); Javier Pérez Andújar, qui no para de lliurar-nos joies literàries des de “Los príncipes valientes” (Tusquets); Rosa Montero, qui va ser una heroïna per molts dels que érem joves als 80 amb “Crónica del desamor” (Debate, ara reeditada a Seix Barral) i ara fa ciència-ficció amb una altra heroïna, la Bruna Husky; i Luis Landero, qui va arrasar en premis i vendes fa un quart de segle amb “Juegos de la edad tardía” i recentment ens explicava coses sobre si mateix a “El balcón en invierno” (tots dos a Tusquets). Què puc dir que tenen en comú tots aquests grans escriptors? Molt senzill: la dedicació a la literatura, el goig per la frase ben construïda, el rebuig de l’escuma i les pretensions d’estil.

A qui no he conegut però poso al mateix sac de la qualitat és al gran escriptor anglès Ian McEwan, autor de meravelles com “Expiación” o “Chesil beach” i que ara ens presenta “La ley del menor” (com els altres a Anagrama), on una jutgessa de família s’enfronta al mateix temps a dilemes jurídics propis de la seva feina i a un conflicte personal. No us diré ara si se’n surt bé dels uns i de l’altre, però sí us asseguro que el llibre és tan bo com els anteriors.