El plàtan que veig per la finestra.

L’any 1921 Eugeni d’Ors començava el seu assaig Cézanne (El Acantilado, 1999) parlant de “la insuficiència artística de l’home modern” i ho feia amb aquestes paraules: “No cabe negarlo: el hombre moderno adolece de una manera de oftalmía trascendental y de una real pereza por cuanto concierne a la visión y a la previsión lúcida de los objetos materiales. Esta enfermedad constituye, de seguro, la herencia de tantos siglos de abuso en el ejercicio de la abstracción”.

Ho relacionava amb l’evolució de la ciència del segle XVII ençà, des que Descartes va integrar la física en la mecànica, seguida per la integració de la mecànica en la matemàtica. D’Ors constatava a les primeries del segle XX “una penúria de geometras” “en el dominio de las matemáticas”, y concloïa: “Las formas concretas de las cosas... parecen ahora hurtarse a nuestros ojos...”.

Vivim a Barcelona i sabem que la majoria dels nostres carrers estan arbrats. Sabem també que, malgrat les pèrdues per malaltia, en els nostres carrers, sobretot a l’Eixample, predominen el plàtans. Sabem, per tant, que quan ens passegem o anem pel carrer ho fem sota els arbres, probablement sota els plàtans. Ho sabem, sí, però els veiem? Els mirem concretament ? Ens aturem de tant en tant a contemplar-ne algun, alliberant-lo per uns instants de l’abstracció “plàtan” que el fa inconcret o invisible?

Avui, quan m’he acostat a la finestra, per obrir la ment, en allargar la mirada, a la recerca d’un tema pel meu post mensual, l’esclat de color marron daurat del plàtan de la cantonada, puntejat de verds que empal·lideixen, m’ha portat a distingir-lo dels altres i a mirar-lo detingudament. Després de tant de temps d’haver-se mantingut allà, pacient i majestuós, a l’espera d’una mirada, m’ha semblat acaronar-lo en veure-li la ferida en el tronc que li ha deixat una branca amputada. Les cinc altres branques que li han deixat els podadors de Parcs i Jardins s’eleven en una verticalitat forçada per la proximitat dels edificis.

Miró, que inicialment no semblava ésser un pintor especialment dotat, es va fer un artista gran fixant-se en allò que era petit, fins i tot minúscul. Tot un art català extraordinari, coetani seu, es va forjar a començaments de segle mirant la realitat de cara, alliberant-la de l’abstracció mental que ens cega. Aquells artistes es van servir només de l’abstracció per crear una realitat paral·lela damunt la tela, seguint la lliçó de Cézanne. Ara, aquella formidable pintura nostra roman poc menys que oblidada i literalment menyspreada. Menystenir i ignorar allò proper és una forma d’abstracció de les més superficials i malignes, sobretot quan se’n fa una actitud oficial i el que s’ignora és bo. Després el director del MNAC es queixa...

Tot això m’ho han fet pensar aquesta tardor suau i la visita a la casa Garriga i Nogués, seu de la Fundació Mapfre on, entre altres meravelles, hi he pogut admirar dos cézanne sublims. Si no heu vist l’exposició, aneu-hi; si l’heu vist... torneu-hi. Bon passeig i Bon Nadal!