dimarts, 29 de desembre de 2015

El síndrome Paris-Dakar


Aquests dies ja comencem a sentir parlar del rally París-Dakar, que, per cert, des de fa anys ja no circula per terres africanes sinó per Sudamèrica. Aviat començaran a retransmetre per televisió les cròniques de les etapes i a embafar-nos amb imatges de motos i tota mena de tots terrenys que correran a tota galeta per camins i paisatges naturals verges.
Des que es va posar en marxa, aquest rally forma part de l’espectacle mediàtic del món del motor sota el patrocini de les grans empreses vinculades a aquest sector amb la clara intenció de fomentar la velocitat, les motos i vehicles de gran cubicatge.

Fa unes setmanes vaig viatjar Marzouga a la zona del desert del Marroc on hi ha un gran espai de dunes de més de 35 km d’extensió. Allí vaig poder comprovar les nefastes conseqüències pràctiques d’aquesta mena de campanyes mediàtiques. Si, en aquell territori circulen quantitat de motos, quads i vehicles quatre per quatre sense cap mena de control. La majoria arriben creuant l’estret i d’altres carregats en grans camions de transport. Alguns  operadors turístics, la majoria espanyols o francesos, en lloguen in situ per aquells que no disposin de vehicle propi. És el que en podríem anomenar turisme del motor. El resultat és que estan envaint i destrossant les zones de grans dunes: deixen empremtes i roderes per tot arreu, destrossen la vegetació autòctona, trenquen la pau i la calma amb un soroll infernal i embruten l’ambient amb núvols de pols. I alhora introdueixen en la població un model d’hàbits de circulació, consum i diner fàcil totalment aliens a les seves formes pròpies. Silenci, calma i austeritat estan essent brutalment substituïts per soroll, agitació i malbaratament.

Confirmar “in situ” aquelles consideracions de sentit comú que podem fer des d’aquí ha estat la pitjor experiència d’un viatge al desert que d’altra banda ha resultat magnífic.