Teatro de la ciudad a Barcelona

A primers d’any vaig presentar en aquest bloc una iniciativa teatral interessant que s’engegava a Madrid amb el nom de “Teatro de la ciudad” (ho podeu llegir aquí). Es tractava, i es tracta, de la col·laboració de tres coneguts directors, Alfredo Sanzol, Miguel del Arco y Andrés Lima, el primer projecte dels quals era muntar tres tragèdies gregues. Doncs bé, el passat cap de setmana, i després d’haver-se estrenat a Mérida y al Teatro de la Abadía, aquest trio va passar pel Lliure. Potser n'heu sentit a parlar perquè els noms de Carmen Machi o Aitana Sánchez Gijón solen cridar l'atenció de la premsa. O perquè l'èxit ha estat aclaparador (es van esgotar les entrades de totes les representacions).

Vaig tenir el privilegi de participar d’aquesta festa teatral gràcies a una adolescent i al seu grup de companys d’Institut que s’han deixat encomanar el vici de l’escena per una d’aquelles professores que marquen la diferència. Tot un luxe! Amb ells vam veure les dues obres de Sòfocles que inclou la triple programació: “Èdip rei” i “Antígona.” Dos episodis d’aquesta llarga sèrie sobre el llinatge de Tebes que, com ens recordava la professora, formava part de l’imaginari col·lectiu del grecs. El primer episodi està centrat en el personatge d’Èdip i la seva autodestructiva voluntat de conèixer la veritat; i el segon s'ocupa de la seva filla Antígona i el seu enfrontament amb l’oncle Creont. Herois marcats pel destí que desvetlla l’oracle i il·luminats per la cega mirada de Tirèsies, que és el que més clar hi veu. O, com explicava la professora, que veu el ser perquè no pot veure les coses.

Els dos muntatges no podien ser més diferents. El de Sanzol ("Edip rei") contingut, sobri, minimalista, però molt efectiu i amb una dicció i unes veus impressionants. El de Miguel del Arco ("Antígona") intens, efectista, amb molta potència escènica i visual que donava més importància als sentiments que a la paraula. Potser aquest segon va impactar més al públic, a l’adolescent i a l’adult, però jo em quedo sens dubte amb l’elegància i la contundència del primer.