dimecres, 20 de gener de 2016

Les nacions i els grans homes.

He passat el Cap d’Any a París, allotjat a Montparnasse, prop de l’estació del mateix nom. D’allà agafava els autobusos que em portaven gairebé per tota la ciutat enfilant per la rue de Rennes. En el primer viatge, abans d’arribar al boulevard Saint Germain, ja vaig escoltar la veu enregistrada que anunciava: “Propera parada, Michel Debré”.
No m’ho podia creure. Pels que vam freqüentar París a mitjans dels anys seixanta o a primers dels setanta, Michel Debré encarnava el pitjor de la dreta francesa d’aleshores. En temps de De Gaulle havia redactat la constitució de la Cinquena República i va ocupar diversos ministeris i fins i tot va ser Primer Ministre. El general el va allunyar per les posicions extremades de Debré a favor de l’Algérie Française, però el va recuperar com a Ministre d’Economia i Finances el 1966, càrrec que encara ocupava quan va esclatar la rebel·lió del Maig de 1968. Pompidou el va fer Ministre de Defensa del 1969 a 1973, els anys de la ressaca del 68. Abans de morir va ser elegit membre de l’Académie Française i actualment un fill seu és el president del Consell d’Estat.
La meva incredulitat inicial va anar deixant pas al record de que França venera els seus “grands hommes”, que bé poden ser també, és clar, dones com Mme. Curie. I ho fa amb la certesa que són ells i el reconeixement d’Estat que mereixen allò que, al llarg dels segles, ha fet de França una gran nació. El reconeixement de les persones de mèrit implica l’acceptació que les seves trajectòries no hagin estat impol·lutes o no hagin gaudit de la unanimitat. No solament se’ls dediquen carrers i places, instituts, biblioteques i museus o s’inscriuen llurs noms en els frontons dels gran edificis públics, sinó que les seves vides i obres s’estudien a les escoles, instituts i universitats. Així, més enllà del propi Panthéon, París, com a capital de França, és un panteó viu i inesgotable, una escola de història i de cultura oberta a tots els ciutadans del món.
Abans de posar-me a redactar aquestes ratlles, he volgut mirar a la Guia que edita i distribueix l’Ajuntament de Barcelona quin espai públic, carrer o plaça, es dedicava a quatre dels personatges més valuosos dins del seu camp d’activitat del nostre segle XX. Podrien ser d’altres, però em veig en cor de defensar aquesta elecció on calgui: Eugeni d’Ors, Josep Pijoan, Enric Casanovas i Joaquim Sunyer.
Dons bé, el carrer d’Ors es redueix a uns cent metres a les Corts; el de Pijoan, a Ciutat Vella en mig d’un descampat, no crec que els faci; el carrer de l’escultor Casanovas, un home del Guinardó, neix a la Font de Canyelles i mor al carrer d’Argullós, a la zona de Valldaura; finalment, el pintor Sunyer dóna nom a un carreró ínfim, literalment perdut a la muntanya, quan ja s’ha acabat la carretera de les Aigües. Podria allargar la llista dels nostres “grans homes” i mesurar-ne el reconeixement oficial pels metres de carrers barcelonins que duen el seu nom, però només cal que ens limitem als personatges escollits i mirem quina atenció mereixen a les escoles, instituts  i facultats, per confirmar abastament la dimensió d’una mesquinesa transcendental.

Més enllà de l’elaboració d’un text constitucional, els representants polítics i tots els ciutadans d’aquest país nostre, que Pla qualificava, amb segones intencions, com “el més democràtic del món”, hauríem de meditar, a la llum de l’exemple francès, per què la nostra veritable constitució de catalans ens impedeix de reconèixer i venerar  amb orgull “nacional” els nostres “grans homes”.