L’ací més constant i proper de tots els acís
de la nostra vida, segurament és la casa. De casa estant, havent dinat, alguns
dies de la setmana, es pot veure una de les pel·lícules que ens ofereix
Barcelona TV amb un encert que no per freqüent és menys sorprenent. La mateixa pel·lícula s’emet el vespre. No
estic segur si és el vespre del mateix dia o bé la vigília. En tot cas, les
repeticions estan pensades de manera que es puguin cosir els fragments si la
son nocturna ens ha fet perdre el final o la migdiada no ens ha deixat veure
prou bé com començava la pel·lícula.
La darrera delícia de la que he pogut
gaudir és Opal Dreams, una pel·lícula
australiana del 2006. L’he vist de
tarda i d’una tirada. La seva intensitat poètica, amb
un punt de suspens de terror, m’han mantingut
clavat, ben despert, a la chaisselongue
davant de la pantalla.
Seguint la llei que el mínim és el màxim,
se’ns presenta una família de pare i mare i fill i filla que han anat a viure
en una zona desèrtica del sud d’Austràlia, l’allà més enllà de tots, impulsats
pel somni de trobar-hi òpals. El pare ha aconseguit la concessió d’un petit
terreny per cercar-los. No està sol, sinó envoltat per veïns àvids i gelosos
d’allò que és seu, tot i que potser només sigui una quimera. Trepitjar-los la
terra, és molt perillós. De seguida et poden acusar de lladre i tothom s’ho
creu.
Tampoc la família en el seu si és sola. La
filla té dos amics imaginaris, un noi i una noia. Juga amb ells, se’ls endu a
l’escola, els posa el plat a taula i fins i tot la gent del poble els regala
piruletes. Per a ella, aquelles creacions del seu cervell són tan reals com la
realitat mateixa. En el desert australià, en mig de cercadors d’òpals, la
dimensió imaginària de la nena es correspon, en analogies inquietants i
màgiques, amb la de la realitat social que l’envolta. Però com les vertaderes
analogies són inverses, així la nostra imatge en el mirall, a la puresa de la
imaginació de la nena li correspondran la calumnia i l’odi excloent i
destructiu contra la seva família dels buscadors d’òpals.
El drama es desferma la nit del dia que els
seus dos amics imaginaris “es perden”, i amb ells es va perden la salut de la
filla i la pau de la família. La línia que separa la realitat de la quimera és
molt fina, i nosaltres, ve a dir el film, estem damunt d’aquesta línia. El
desenllaç es tan imaginatiu i emotiu com precís. En acabar, amb els ulls encara
humits, hom pensa que cap altra final hagués
estat possible. Aquesta matemàtica artística remata la petita meravella.
La recomanació a veure Sommnis d’òpal, on i quan pugueu trobar-la, voldria estendre-la a
l’espai de tarda (o nit) que la televisió de la ciutat ofereix als cinèfils,
especialment a aquells que podem permetre’ns d’aixecar-nos del sofà a la cinc
de la tarda si la cosa val la pena, que no és sempre. Malgrat l’oportunitat
nocturna de veure-les o reveure-les, solen ser pel·lícules que, personalment,
trobo més adients per la sessió de tarda. Ara, perquè que els dies s’allarguen
fins envair la nit, i l’hivern, perquè el fred convida a no sortir de casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada