dimecres, 20 d’abril de 2016

Somnis d’òpal.

L’ací més constant i proper de tots els acís de la nostra vida, segurament és la casa. De casa estant, havent dinat, alguns dies de la setmana, es pot veure una de les pel·lícules que ens ofereix Barcelona TV amb un encert que no per freqüent és menys sorprenent.  La mateixa pel·lícula s’emet el vespre. No estic segur si és el vespre del mateix dia o bé la vigília. En tot cas, les repeticions estan pensades de manera que es puguin cosir els fragments si la son nocturna ens ha fet perdre el final o la migdiada no ens ha deixat veure prou bé com començava la pel·lícula.
La darrera delícia de la que he pogut gaudir és Opal Dreams, una pel·lícula australiana del 2006. L’he vist de tarda i d’una tirada. La seva intensitat poètica, amb un punt de suspens de terror, m’han mantingut clavat, ben despert, a la chaisselongue davant de la pantalla.

Seguint la llei que el mínim és el màxim, se’ns presenta una família de pare i mare i fill i filla que han anat a viure en una zona desèrtica del sud d’Austràlia, l’allà més enllà de tots, impulsats pel somni de trobar-hi òpals. El pare ha aconseguit la concessió d’un petit terreny per cercar-los. No està sol, sinó envoltat per veïns àvids i gelosos d’allò que és seu, tot i que potser només sigui una quimera. Trepitjar-los la terra, és molt perillós. De seguida et poden acusar de lladre i tothom s’ho creu.
Tampoc la família en el seu si és sola. La filla té dos amics imaginaris, un noi i una noia. Juga amb ells, se’ls endu a l’escola, els posa el plat a taula i fins i tot la gent del poble els regala piruletes. Per a ella, aquelles creacions del seu cervell són tan reals com la realitat mateixa. En el desert australià, en mig de cercadors d’òpals, la dimensió imaginària de la nena es correspon, en analogies inquietants i màgiques, amb la de la realitat social que l’envolta. Però com les vertaderes analogies són inverses, així la nostra imatge en el mirall, a la puresa de la imaginació de la nena li correspondran la calumnia i l’odi excloent i destructiu contra la seva família dels buscadors d’òpals.
El drama es desferma la nit del dia que els seus dos amics imaginaris “es perden”, i amb ells es va perden la salut de la filla i la pau de la família. La línia que separa la realitat de la quimera és molt fina, i nosaltres, ve a dir el film, estem damunt d’aquesta línia. El desenllaç es tan imaginatiu i emotiu com precís. En acabar, amb els ulls encara humits, hom pensa que cap altra final hagués estat possible. Aquesta matemàtica artística remata la petita meravella.

La recomanació a veure Sommnis d’òpal, on i quan pugueu trobar-la, voldria estendre-la a l’espai de tarda (o nit) que la televisió de la ciutat ofereix als cinèfils, especialment a aquells que podem permetre’ns d’aixecar-nos del sofà a la cinc de la tarda si la cosa val la pena, que no és sempre. Malgrat l’oportunitat nocturna de veure-les o reveure-les, solen ser pel·lícules que, personalment, trobo més adients per la sessió de tarda. Ara, perquè que els dies s’allarguen fins envair la nit, i l’hivern, perquè el fred convida a no sortir de casa.