La sentència penal que posa fi al
“cas Raval”, referent a aquell pobre home, J.A. Benítez, que una fatídica nit
va anar encadenant fatalitat rere fatalitat, fins la fatalitat absoluta, em
recorda a aquella famosa dita, molt popular en el gremi dels advocats i
procuradors, segons la qual “més val un
mal arreglo que un bon plet”. Tot i que a primera vista sembla una
recomanació absurda, ja que un “bon plet”
és quelcom desitjable per advocats i clients, no ho és si tenim en compte que,
a priori, ningú et pot garantir que el procediment que comences amb certes
expectatives acabarà esdevenint un èxit processal espatarrant. Es per això que
el sentit comú sempre aconsella que per evitar una derrota processal inesperada
(però possible), és millor aferrar-se a la seguretat d’un arreglo, que, si es ven bé, encara s’assembla més a una victòria
que a una desfeta. En realitat, la saviesa popular que va crear la dita era
conscient que això del “mal arreglo”
era una pura exageració, o fins i tot, un oxímoron.
Em fa l’efecte que els sis
policies que van reconèixer ser responsables de la mort de Benítez, com a
conseqüència d’una reducció desproporcionada i excessiva, i que després van
intentar camuflar la seva actuació destruint proves, és probable que considerin
que el seu advocat va assolir un “bon
arreglo” per ells - ja que no hauran d’entrar a la presó, ni seran expulsats
del cos - de la mateixa que la Fiscalia pensarà que, en el fons, ha guanyat el
cas, atès que s’ha dictat una sentència condemnatòria contra els acusats, que
en definitiva és el que persegueix sempre la Fiscalia -excepte en el cas de la
Infanta Cristina, com tots sabem-.
Tampoc cal oblidar que l’hereva
legal de Benítez, la seva germana, va acceptar percebre 150.000 € del
Departament d’Interior, en concepte de responsabilitat civil per la mort, i que
l’acusació popular (l’Associació Catalana per la Defensa del Drets Humans) va
optar per tirar la tovallola i no allargar un assumpte que els actors
principals ja havien donat per dat i beneit.
Com que sóc, per principi,
partidari dels pactes i les transaccions en l’àmbit de la justícia, i en
d’altres, sempre i quan no siguin fruit de cap imposició, sinó el resultat de
de la intel·ligent constatació de la complexitat de les coses, la solució del
“cas Raval” no em pot semblar malament, ni molt menys injusta des del punt de
vista jurídic. Ni injusta, ni tampoc exemplaritzant, és clar. Però si aquesta
sentència condemnatòria -diguem-li lleu- serveix perquè, a qui correspongui,
aconsegueixi -o aconseguim entre tots- que mai més es repeteixin fets com els
que van provocar la mort de Benítez, millor que millor.
1 comentari:
Pel què he anat veient, del què he seguit pels mitjans de comunicació, el pitjor d'aquest cas pel què fa a l'actuació de la policia no és tant el "desproporcionat de la reducció" de l'individuu, com el fet de voler amagar les proves.
En un moment d'agressivitat per totes parts, és difícil esbrinar la desproporcionalitat de res, però sí que és fàcil de veure que ocultar el què va passar denota mala praxis i pot inculpar encara més als qui ho fan.
Publica un comentari a l'entrada