dijous, 19 de maig del 2016

Un últim apunt al cas Raval

La sentència penal que posa fi al “cas Raval”, referent a aquell pobre home, J.A. Benítez, que una fatídica nit va anar encadenant fatalitat rere fatalitat, fins la fatalitat absoluta, em recorda a aquella famosa dita, molt popular en el gremi dels advocats i procuradors, segons la qual “més val un mal arreglo que un bon plet”. Tot i que a primera vista sembla una recomanació absurda, ja que un “bon plet” és quelcom desitjable per advocats i clients, no ho és si tenim en compte que, a priori, ningú et pot garantir que el procediment que comences amb certes expectatives acabarà esdevenint un èxit processal espatarrant. Es per això que el sentit comú sempre aconsella que per evitar una derrota processal inesperada (però possible), és millor aferrar-se a la seguretat d’un arreglo, que, si es ven bé, encara s’assembla més a una victòria que a una desfeta. En realitat, la saviesa popular que va crear la dita era conscient que això del “mal arreglo” era una pura exageració, o fins i tot, un oxímoron.

Em fa l’efecte que els sis policies que van reconèixer ser responsables de la mort de Benítez, com a conseqüència d’una reducció desproporcionada i excessiva, i que després van intentar camuflar la seva actuació destruint proves, és probable que considerin que el seu advocat va assolir un “bon arreglo” per ells - ja que no hauran d’entrar a la presó, ni seran expulsats del cos - de la mateixa que la Fiscalia pensarà que, en el fons, ha guanyat el cas, atès que s’ha dictat una sentència condemnatòria contra els acusats, que en definitiva és el que persegueix sempre la Fiscalia -excepte en el cas de la Infanta Cristina, com tots sabem-.

Tampoc cal oblidar que l’hereva legal de Benítez, la seva germana, va acceptar percebre 150.000 € del Departament d’Interior, en concepte de responsabilitat civil per la mort, i que l’acusació popular (l’Associació Catalana per la Defensa del Drets Humans) va optar per tirar la tovallola i no allargar un assumpte que els actors principals ja havien donat per dat i beneit.

Com que sóc, per principi, partidari dels pactes i les transaccions en l’àmbit de la justícia, i en d’altres, sempre i quan no siguin fruit de cap imposició, sinó el resultat de de la intel·ligent constatació de la complexitat de les coses, la solució del “cas Raval” no em pot semblar malament, ni molt menys injusta des del punt de vista jurídic. Ni injusta, ni tampoc exemplaritzant, és clar. Però si aquesta sentència condemnatòria -diguem-li lleu- serveix perquè, a qui correspongui, aconsegueixi -o aconseguim entre tots- que mai més es repeteixin fets com els que van provocar la mort de Benítez, millor que millor.



1 comentari:

Hermínia ha dit...

Pel què he anat veient, del què he seguit pels mitjans de comunicació, el pitjor d'aquest cas pel què fa a l'actuació de la policia no és tant el "desproporcionat de la reducció" de l'individuu, com el fet de voler amagar les proves.
En un moment d'agressivitat per totes parts, és difícil esbrinar la desproporcionalitat de res, però sí que és fàcil de veure que ocultar el què va passar denota mala praxis i pot inculpar encara més als qui ho fan.