Victòria i Victoria

S'ha estrenat aquesta setmana a la Sala Gran del TNC "Victòria", escrita i dirigida per Pau Miró, que explica la història d'una Victòria, la protagonista, en un món de vençuts. L'obra està ambientada a la Barcelona dels anys 50s amb la guerra de fons, que ja havia estat l'escenari de l'exitosa "Barcelona" de Pere Riera, també estrenada al TNC i també protagonitzada per Emma Vilarassau.

Aquesta gran actriu encapçala un repartiment de luxe (Mercè Arànega, Pere Arquillué, Jordi Boixaderas) que ofereix unes interpretacions molt contingudes. El seu treball em va semblar el gran encert de l'espectacle, encara que potser una sala més petita hauria permès apreciar-lo millor; la immensitat del TNC juga aquí clarament en contra. En qualsevol cas, la contenció interpretativa ajuda a dibuixar personatges aspres, propis d'una època grisa que anul·la el color dels caràcters, dels ambients i dels sentiments.

Per recrear aquesta època l'autor del text admet referents com Marsé o Rodoreda. A mi, durant l'espectacle, em van ressonar ecos d'altres textos teatrals, com "Una vella coneguda olor" de Benet i Jornet: mateixa època i mateix barri, però barberia enlloc de pati de veïns; o "Una giornata particolare": mateixos conflictes i mateixos descobriments, però més passió. 

No em puc estar d'acabar amb la recomanació d'una pel·lícula recent i molt premiada, aprofitant que té el mateix títol: "Victoria". És alemanya però també està protagonitzada per una altra gran actriu catalana, Laia Costa, que fa un paper espectacular, rodant tot la peli en un únic pla seqüència de més de dues hores.