El Museo del Prado i les nostres misèries.

Vivim d’esquena a Madrid. Madrid és la capital de l’estat. L’estat és una cosa molt seriosa, molt poderosa. Preferim ignorar-ho i no ho hauríem de fer.

El Museo del Prado és el museu de l’estat per antonomàsia. En estirar fins a començaments del segle XX la mostra de la seves col·leccions, ha completat el seu relat de la història d’Espanya. L’art permet de relacionar-la directament amb la història universal, sempre i quan qui l’exposa ho faci amb criteris museístics. Els estils són universals, els seus tractaments són personals, una agregació d’obres personals pot presentar-se com una “escola” local o estatal dins un estil determinat: neoclassicisme, romanticisme, pintura històrica, naturalisme, impressionisme... i si hi ha buits, es constata i llestos.

Jo solia acabar les meves visites al museu a les sales consagrades als Goya, tot avançant per la història. L’altre dia, però, després de veure-hi l’exposició Georges la Tour i mentre esperava el torn per entrar a la de El Bosco, amb gran sorpresa meva vaig trobar-me a la porta d’una exposició dedicada a Miquel Blay, esplèndida. En acabar vaig recórrer un seguit de sales veïnes que de Sorolla remuntaven fins a Goya, plenes sobretot d’artistes valencians i catalans. L’exposició Blay és un bon remat circumstancial al potent relat històric artístic penjat a les parets del Prado. No vaig disposar de temps per tornar a visitar el segon museu d’estat, el Reina Sofia, però les darreres visites no em van deixar cap marge pel dubte sobre la brillantor i coherència de la seva opció museística. Ara, sense anar-hi, vaig entendre que un i altre complementen un relat artístic unitari d’estat. Les batalles les guanya qui té el millor relat, ja sigui una rica novel·la o un senzill conte.

Per això, el que ha fet el MNAC amb les col·leccions del segle XX és un disbarat d’una extrema gravetat. El disbarat palesa la incompetència dels seus responsables actuals, la  gravetat apunta a les institucions que els nomenen i que ignoren què ha de ser un museu nacional. El mínim que podrien fer és anar a Madrid, i no parlem de París, Londres o Sant Petersburg. Allí, els responsables podrien aprendre a dirigir museus nacionals i les institucions assabentar-se de què són.

Fins a cert punt, les institucions reflecteixen una realitat social. Dos casos recents ens haurien de fer meditar. Primer, Xavier Serra de Rivera, que fa més de quaranta ans que ve exposant a Barcelona, ha presentat les darreres setmanes unes obres d’una qualitat i intensitat pictòrica que només es poden permetre els més grans. Doncs bé, dos dies abans de cloure’s l’exposició vaig fer una darrera visita a la sala Artur Ramon i em va semblar que només hi havia una etiqueta de venut. El contrast entre la passió pictòrica de l’artista i la inhibició dels col·leccionistes em va resultar brutal. També he de preguntar-te, lector, te l’has perduda? Segon cas, com un cabàs. Una jove pianista fantàstica  que ha brillat amb llum estel·lar al conservatori del Liceu on va venir a estudiar des de Moscou seguint el seu mestre, va convidar-me a un concert que anava a celebrar a l’auditori d’una casa imponent, del carrer més car, del barri més distingit de la nostra ciutat. Els convidats vam ser rebuts pels organitzadors del concert, els senyors de la casa, els quals després de saludar-nos, ens van indicar el camí de l’auditori. El fet increïble fou que a la porta, darrera una tauleta, una senyora ens esperava amb un talonari per demanar-nos “20 euros per la concertista”! . Miserables burgesos que doneu la raó al Dante, quina llàstima que un papa polonès hagi anul·lat l’infern!