divendres, 24 de juny de 2016

"Júlia, el desig"

En el seu Blog  personal, https://judithvives.wordpress.com/ la Judith Vives ha publicat una breu crònica d'una exposició que es presenta aquests dies al exclusiu recinte del Cercledel Liceu. Pel seu interès li hem demanat que ens la deixes publicar també a PROVA I ERROR

Dins les nombroses exposicions que s’estan fent a Barcelona amb motiu del centenari d’en Ramon Casas, he anat a veure l’exposició “Júlia, el desig”, que recull els retrats que l’artista va fer a la seva musa i amant Júlia Peraire. Segons la presentació de l’exposició, són retrats que la mostren “en totes les seves vessants: com a dona fatal, flamenca i senyora”. L’exposició és doblement interessant.
Per una banda, perquè posa llum a un personatge que durant dècades va quedar amagat en la foscor: la Júlia, vint anys més jove que Casas, procedent d’una família de classe modesta però amb idees modernes, lliurepensadors i feministes, va captivar  un artista que començava a despuntar en la Barcelona modernista, i la va convertir en la seva companya malgrat la incomprensió i les normes socials del seu entorn.
Júlia va desdenyar sempre la burgesia benestant barcelonina que, al seu torn, va desdenyar la seva actitud desafiant i contra les normes establertes i, en conseqüència, no en va voler saber mai res. Tot i això, Casas la va estar pintant durant anys –al llarg de deu anys va ser el seu únic tema pictòric- i al final, molt cap al final de la seva vida, també s’hi va casar. Els retrats de la Júlia fan un recorregut que va de la passió eròtica a la serenor de la parella estable, i ens parlen també de la dona/ciutat que aspira a ser moderna.

Per altra banda, l’exposició permet accedir a aquest espai exclusiu i vetat a la majoria de mortals que es diu Cercle del Liceu. I no deixa de ser irònic que la majoria de quadres que s’hi exposen –realment molt macos de veure- provinguin de col·leccions particulars d’aquelles famílies burgeses benestants que van desdenyar la Júlia mentre es delien per tenir un Casas. Ara, la sargantana, amb els seus múltiples rostres i el seu etern posat seductor i desafiant, se’ns mostra victoriosa i triomfal en les parets del temple de la societat que la va ignorar.
Gràcies, Júlia, per fer possible que nosaltres també hi puguem entrar.