dimarts, 13 de setembre de 2016

“Tarde para la ira: Un thriller com els d’abans”

Sou dels que penseu que ja no es fan pel·lícules com les d’abans? Aneu a veure “Tarde para la ira”, una pel·lícula de tall clàssic i aires de western, que sap treure molt bon partit d’aquest tema tan cinematogràfic com és el de la venjança. Ho fa en el format d’un thriller tens, elegant, contingut i contundent, recolzat en les enormes interpretacions d’Antonio de la Torre, Luis Callejo i Ruth Díaz, un guió sòlid i una realització ferma. Una inesperada sorpresa tenint en compte que Tarde para la ira suposa el debut en la direcció de Raúl Arévalo. Aquest actor, que ha mostrat la seva versatilitat en films com “También la lluvia”, “AzulOscuroCasiNegro”, “Los amantes parajeros” o “La isla mínima”, supera amb nota les grans expectatives que ha generat la seva opera prima.

L’acció de Tarde para la ira gira al voltant de dos personatges, Curro, un delinqüent que vol refer la seva vida després de complir condemna per l’atracament a una joieria. I José, un misteriós i silenciós personatge a la recerca de venjança per un passat que no és capaç de superar ni pair. Ana tanca aquest triangle que deriva, com tota venjança, en l’inevitable bany de sang.

Raúl Arévalo fa gala d’un absolut domini del ritme cinematogràfic, i això, sumat a l’aposta per un realisme cru, permet crear una atmosfera d’ira i tensió creixent que, com a espectadors, agraïm  quedant-nos aferrats a la butaca i ben pendents de la pantalla. De la Torre afegeix un nou caràcter a la seva impressionant galeria de personatges turmentats, foscos i violents que l’actor sap dotar de sensibilitat. 

S’agraeix que Arévalo no es limiti a imitar el cinema d’acció americà i opti per agafar el millor del western i el thriller clàssic per portar-ho cap a un altre terreny, el d’un tipus de cinema espanyol que tampoc renuncia a la seva personalitat. Sense caure en paròdies barates ni folklorismes ridículs, el film sí que retrata ambients típicament ibèrics: barris perifèrics, bars de tota la vida, hostals de carretera, petits pobles castellans... I en la mateixa línia que La isla mínima, treu partit de l’entorn on té lloc l’acció, convertint aquests escenaris en personatges vius que doten d’ànima la història.