Sou dels que penseu que ja no es fan pel·lícules com les
d’abans? Aneu a veure “Tarde para la ira”,
una pel·lícula de tall clàssic i aires de western, que sap treure molt bon
partit d’aquest tema tan cinematogràfic com és el de la venjança. Ho fa en el
format d’un thriller tens, elegant, contingut i contundent, recolzat en les
enormes interpretacions d’Antonio de la Torre, Luis Callejo i Ruth Díaz, un
guió sòlid i una realització ferma. Una inesperada sorpresa tenint en compte
que Tarde para la ira suposa el debut en la direcció de Raúl Arévalo. Aquest
actor, que ha mostrat la seva versatilitat en films com “También la lluvia”, “AzulOscuroCasiNegro”,
“Los amantes parajeros” o “La isla mínima”, supera amb nota les grans
expectatives que ha generat la seva opera prima.
L’acció de Tarde para la ira gira al voltant de dos
personatges, Curro, un delinqüent que vol refer la seva vida després de complir
condemna per l’atracament a una joieria. I José, un misteriós i silenciós
personatge a la recerca de venjança per un passat que no és capaç de superar ni
pair. Ana tanca aquest triangle que deriva, com tota venjança, en l’inevitable
bany de sang.
Raúl Arévalo fa gala d’un absolut domini del ritme
cinematogràfic, i això, sumat a l’aposta per un realisme cru, permet crear una
atmosfera d’ira i tensió creixent que, com a espectadors, agraïm quedant-nos aferrats a la butaca i ben
pendents de la pantalla. De la Torre afegeix un nou caràcter a la seva
impressionant galeria de personatges turmentats, foscos i violents que l’actor
sap dotar de sensibilitat.
S’agraeix que Arévalo no es limiti a imitar el cinema d’acció
americà i opti per agafar el millor del western i el thriller clàssic per
portar-ho cap a un altre terreny, el d’un tipus de cinema espanyol que tampoc
renuncia a la seva personalitat. Sense caure en paròdies barates ni folklorismes
ridículs, el film sí que retrata ambients típicament ibèrics: barris
perifèrics, bars de tota la vida, hostals de carretera, petits pobles
castellans... I en la mateixa línia que La isla mínima, treu partit de l’entorn
on té lloc l’acció, convertint aquests escenaris en personatges vius que doten
d’ànima la història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada