dijous, 17 de novembre de 2016

Sobre la importància de les citacions judicials

No recordo, sincerament, si abans d’estudiar la carrera, el meu pare, eximi advocat, m’alliçonés sobre la importància de complir amb les lleis vigents, o sobre la dimensió cívica o moral de fer-ho, per més que, com tots els adolescents, tingués una idea poc definida i bastant abstracte de la “Llei”. Com a primera aproximació, devia pensar que aquesta era un conjunt de regles pràctiques, raonables, més o menys benintencionades, i acceptades majoritàriament, per tal de que la convivència humana, difícil per se -com va teoritzar Hobbes- pogués esdevenir el més pacífica, justa i segura possible.  
Tampoc recordo que m’alliçonés sobre les conseqüències de no complir les lleis, perquè entenc que ja devia saber que jo intuïa que alguna cosa inconvenient devia passar, no agradable, i probablement proporcional a la magnitud de l’incompliment, d’acord amb uns principis d’actuació que se m’escapaven per complet. No contribuïa tampoc gens a exacerbar la meva prudent rebel·lia juvenil en contra de les injustícies de l’ordre social imperant -parlo de finals del 70-, l’admonició que sí em va fer de que la ignorància de les lleis no em serviria d’excusa, si algun dia les arribés a infringir, per evitar la sanció o pena corresponent, atès que ni els jutges ni la policia estaven per escoltar cap mena de romanços. La lectura de “El Procés” de Kafka, que vaig abordar en aquella època, va reblar el clau de la meva natural desconfiança envers el sistema judicial i el seu braç executor per excel·lència, la policia.

Les coses, sens dubte, han canviat des d’aleshores, i el que a finals dels 70 era opac i encara incert ara, en plena societat de la informació i del coneixement, és transparent i a l’abast de tothom. L’arbitrarietat no ha desaparegut del tot, però avui és molt més senzill preveure allò que et pot passar si fas tal cosa o tal altra, i calcular amb exactitud les repercussions dels propis actes d’acord amb les lleis aplicables.
Jo diria que no trobaríem ningú al país que no sàpiga que tots tenim l’obligació de presentar-nos davant del Jutge quan rebem una citació judicial, llevat que puguem justificar una causa de força major, i que si aquesta desatenció es repeteix injustificadament, al final t’anirà a buscar la policia per forçar-te a fer allò que et resisteixes a fer. Fins i tot els nens i nenes de Primària deuen imaginar-se que això és normal que passi.

Per aquesta raó, no acabo d’entendre com algunes persones s’hagin pogut indignar amb el que li va passar a l’alcaldessa de Berga, Montse Venturós, que, com es diria en castellà, “a sabiendas” de que tard o d’hora l’anirien a buscar els Mossos d’Esquadra, va provocar la seva conducció forçosa al Jutjat, per després declarar com si res. No em sorprèn tant la seva intencionada jugada política com els escarafalls i “postureig” d’alguns que fingien escandalitzar-se pel suposat “atropellament”. Perquè d’atropellaments n’hi ha, és clar, però aquest en particular, no.