dimecres, 18 de gener de 2017

En record de Montserrat Palou, mare d’un amic.

En Josep Maria Cortina i jo érem del mateix curs de la Facultat d’Econòmiques. També practicàvem un mateix esport, l’handbol, però en equips diferents. Això no obstant, vam coincidir en algun partit de l’equip de la facultat i en la selecció juvenil. Ens vam mobilitzar junts contra l’expulsió del professor Manuel Sacristán, la qual cosa va suposar que ens expedientessin i perdéssim la matrícula, però per a altres companys i companyes molt properes, com l’Isabel i la Carme, va significar l’expulsió del districte universitari de Barcelona i haver d’anar a estudiar a Bilbao.

En Josep Maria i jo vam agafar el bon costum d’estudiar junts, ara a casa seva, ara  a casa meva, sovint amb altres companys. Aquelles hores d’estudi solien anar acompanyades de berenars suculents. Les nostres cases eren obertes de bat a bat i els nostres familiars estaven encantats d’aquelles trobades, la qual cosa no excloïa que fessin notar les seves preferències. Sobretot les nostres mares, tenien el nas molt fi. Sembla que no està bé que ho digui perquè la  Montserrat sempre va mostrar-me un gran afecte, així com ell era molt apreciat a casa meva. A la universitat ens vam anar polititzant i comprometen. En Josep Maria, més serè i mesurat, no ho va fer tant com jo. Tanmateix, vam tornar a ser expulsats de la facultat. Jo vaig dedicar-me gairebé totalment a l’activitat política. Va arribar un punt que ja no podíem estudiar, ni jo viure, a casa meva, molt vigilada i, a cops, visitada per la policia. Malgrat els perills que suposava rebre’m, sempre vaig tenir obertes les portes de casa seva. Mai hi vaig rebre cap admonició, sinó bons consells, molt d’afecte, barrejat amb temor pel que em pogués succeir, i un punt d’admiració. La lluita no tenia aturador i a la fi vaig haver d’exiliar-me per evitar coses potser pitjors.

Han passat els anys. El primer en deixar-nos va ser el pare d’en Josep Maria. Ben més tard, va morir la meva mare i, poc després, el meu pare. Han passat els anys. Els meus pares ja en fa vint que falten. Montserrat acaba d’anar-se’n ara. Tenia noranta un anys i ningú ho hagués dit. El darrer dia que vaig visitar-la va elogiar-me el seu marit per la manera tan encertada de triar les escoles on van estudiar els fills. Semblava que el temps no passés per ella. La seva pell era fresca, el seu caràcter denotava gran fortalesa interior, sempre anava impecablement vestida i arreglada, i es mantenia intensament atenta a tots els moviments de la casa. A vegades hi anava a dinar, el darrer cop en companyia de la meva filla, a qui sabia estava fent un gran regal, una lliçó d’amistat i humanitat.

Pel que fa a mi, la senyora Cortina sempre va ser d’una generositat extrema en l’afecte i l’elogi. Era la seva manera de ser. Trobava els mots i els fets per convèncer a qui estimava de no perdre mai la fe en un mateix i de sentir el valor propi, fossin quines fossin les circumstàncies de la vida. El seu amor no s’acaba. Ens ha fet molta companyia amb la seva manera d’ésser al món, la seva femenina elegància, la seva incondicional presència i amor a la família i la seva il·limitada bondat. Se n’ha anat en pau, sabent que ens deixava uns dignes successors. Infinites gràcies, Montserrat. 



4 comentaris:

Clara ha dit...

Moltes gràcies per aquest text preciós, Lluís!

Josep M.Cortina ha dit...

Un text que em transporta a temps i records molt llunyans i que demostra una bona memòria i una gran sensibilitat. Moltes gràcies, LLuís.

Unknown ha dit...

Una abraçada a tots els Cortina. Jo també la recordaré molt a la Montse, des de que em venia a buscar al cole i jugava amb el Victor o anàvem en tramvia. Un exemple de vida i la millor amiga de la meva mare.
Mariona Escalas

salvador ha dit...


No la vaig conèixer, però els comentaris em fan pensar en una gran dona. Una abrasada ben forta Josep Maria.