La veterana escriptora barcelonina Cristina Fernández Cubas va rebre al
novembre el Premi Nacional de Narrativa pel seu recull de contes "La habitación de Nona"
(Tusquets). Mesos abans ja li havien reconegut aquesta obra als Premis de la
Crítica, en la meva opinió els més fiables literàriament dels que s'atorguen
cada any a Espanya. I certament la lectura de les sis narracions que composen
el volum està a l'alçada de les expectatives creades pels guardons. És una
literatura aparentment senzilla que, com és habitual al seu gènere, guarda
grans dosis de misteri. Els secrets de la infància, l'època de les nostres vides més adient per
les fantasies però també per les manipulacions, hi juguen un paper destacat.
Per cert, ajuda a tot plegat una portada especialment encertada i inquietant
basada en el detall d'un quadre del pintor italià Adriano Cecioni, component
del grup dels "macchiaioli", citat en un dels contes.
A la mateixa editorial apareix "La gran ola", del sevillà Daniel Ruiz García, que havia rebut al
setembre el premi Tusquets de novel·la. El seu major interès rau en el
tractament del món de l'empresa, amb ingredients tant de cruesa descriptiva com
d'humor. La crisi econòmica està sent prou llarga i prou forta com per generar no sols assajos sinó també pel·lícules i
llibres, que a mi em semblen encara més interessants quan són obra d'autors
joves que no han conegut el món industrial i que es veuen agredits doblement
tant per les relacions deshumanitzades de les empreses de serveis com pels
duríssimes efectes de la seva crisi. A subratllar la paròdia que s'hi fa dels
encantadors de serps disfressats de mestres de l'autoajuda, gurús del
management i artistes del coaching.
Qui no té cap premi és "Ilusionarium" (Roca), del
barceloní José Sanclemente, qui
novament combina la seva dedicació al món editorial - actualment com a president
del digital eldiario.es - amb una novel·la negra. Als tradicionals temes de
l'autor - la corrupció, la política, els negocis i els mitjans de comunicación -
es suma en aquesta ocasió el món de la màgia. Amb escenaris que van dels Estats
Units a Barcelona passant per París, l'il·lusionisme és una esplèndida excusa
per donar-nos a conéixer un periodista que més aviat sembla un detectiu dels
clàssics: dur, sentimental, solitari i
insubornable en la recerca de la veritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada