Manchester frente al mar

No falta massa perquè el proper 26 de febrer s’anunciïn els guanyadors dels premis Òscar. Fa poc, Judith Vives ens referenciava en aquest blog la pel·lícula La la la land (La ciudad de las estrellas), que amb 14 nominacions ha igualat el nombre màxim de nominacions assolides - fins ara  aconseguit per Titanic, que finalment va obtenir 11 dels 14 premis, i Eva al desnudo, que en va obtenir 6 -  convertint-se en una clara candidata a obtenir un nombre important de premis.

No sabem encara quants premis assolirà La la la land, però sí sabem el nom de les seves competidores, i entre les 9 pel·lícules que lluiten pel premi a la millor pel·lícula vull presentar avui  Manchester frente al mar, dirigida per Kenneth Lonergan, director americà, que ha escrit també el guió de la pel·lícula i l'ha portada a la pantalla amb equilibri i ofici, convertint-la en una bona competidora pel premi a la millor pel·lícula.

Ha tingut 6 nominacions: millor pel·lícula, millor director, millor actor principal, millors actor i actriu secundaris i millor guió original. És una pel·lícula americana amb  sabor europeu, una mica com el seu títol, que fa referència al nom de la ciutat americana on transcorre una bona part de la història, que té arrels en el nom de la ciutat anglesa del mateix nom.

Es tracta d’una pel·lícula sobre sentiments, pèrdua i dolor; i, sobretot sobre el pes que els fets dolorosos i les culpabilitats deixen per sempre sobre la persona humana, carregant la motxilla que l'acompanya durant el camí de la vida i que el fan més pesat o més planer.

Lee Chander (Casey Affleck, nominat al millor actor principal, per una gran interpretació) porta en la seva motxilla una pesada càrrega, provocada per successos dolorosos ocorreguts en el passat, i en un moment determinat ha de tornar a afrontar el seu passat alhora que compartir el camí, fent-se'n càrrec com a tutor, amb el seu nebot adolescent Patrick (Lucas Hedges, nominat al millor actor secundari). Si la diferència generacional ja pot fer aquesta tasca difícil, haver-ho de fer carregant una motxilla molt pesada pot fer-ho encara més, i fer-ho amb naturalitat i humanitat pot ser l'objecte d'un guió també nominat al premi. I encara que els dos protagonistes masculins siguin el nucli de la pel·lícula, la dona que els acompanya, Randi, l'ex-esposa de Lee (Michelle Williams) fa una interpretació menys extensa, però igualment intensa que ha vist també reconeguda la seva feina amb una nominació al premi de millor actriu secundària.

És una pel·lícula dramàtica, dura, ben dirigida i ben interpretada. Una història d'humanitat  amb uns pocs tocs d'humor escampats com una mica de sal en un menjar que ja és especiat. Una bona candidata a prendre-li un trosset del pastís a La la la land, totes dues molt interessants de veure per copsar la gran diversitat de gèneres que pot tenir el bon cinema.