Però és ben cert que el caràcter protagonista, Chiron, un noi afroamericà de família desestructurada en un barri suburbial de Miami, dota aquesta història d’una nova dimensió poques vegades vista a les pel·lícules. Moonlight s’estructura en tres capítols que mostren les tres etapes en la transformació de Chiron. De ser un nen escanyolit i sensible, amb el sobrenom de “little”, passa a convertir-se, ja d’adult, en aquest “Black” musculat i d’aparença agressiva i violenta. En el capítol del mig Chiron és senzillament Chiron, i és en aquest moment de la seva vida quan té lloc un fet que el marca per sempre i, també, l’espantarà tant que el portarà a construir una autèntica cuirassa física per amagar sota capes de musculatura l’autèntica naturalesa de la seva personalitat.
El film, de cocció lenta, no s’estalvia un retrat social d’una realitat que sí que coneixem gràcies a d’altres films, sèries com The Wire o, senzillament, llegint les notícies sobre la realitat dels suburbis afroamericans de les grans ciutats dels Estats Units. Aquest retrat esquemàtic queda excessivament pla i ple de llocs comuns, però també és necessari per contextualitzar la realitat d’un personatge que se sent una cosa, però que per la realitat social que l’envolta i el pressiona, es veu abocat a convertir-se en una altra. La inesperada evolució, en tots els sentits, del personatge de Chiron, és el més interessant de Moonlight, una pel·lícula la subtilesa, elegància i finesa de la qual compensa els seus propis tòpics, en alguns moments la manca de ritme i també les el·lipsis que supleixen mancances de guió i definició de personatges. A canvi d’aquests defectes, ens regala el retrat delicat i preciós de la espurna que fa néixer una història d’amor, amb els tensos silencis, les mirades, els gests i l’emoció de les grans revelacions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada