dimecres, 22 de març de 2017

La insuportable lleugeresa de la Justícia

De la funció jurisdiccional sempre s’ha dit que és de les més poc valorades i desagraïdes de les activitats humanes, atès que, per molt ben fonamentades que estiguin les resolucions judicials, per molt que s’ajustin als fets i circumstàncies que envolten la controvèrsia, cap sentència deixa content tothom. Ja se sap: uns perden i altres guanyen -o viceversa-, ja que els que perden, pensaven guanyar, o no perdre per tant, i els que guanyen, molt sovint esperaven obtenir més del que se’ls ha concedit. Els responsables materials i intel·lectuals de la crònica insatisfacció de gairebé tots els implicats en procediments civils (demandants i demandats) i penals (acusadors i acusats) són, naturalment, ses il·lustríssimes senyories jutges i magistrats encarregades de l’administració d’aquesta entelèquia dita justícia.

El fenomen de la crítica constant de les decisions judicials es repeteix invariablement quan es tracta dels judicis mediàtics que dominen l’actualitat de les últimes setmanes. La crítica en aquests casos en que no existeix una afectació personal, té a veure en tota mena de prejudicis i en els posicionaments ideològics de cadascú. Els antimonàrquics mai quedaran contents per la condemna de només 6 anys per Urdangarin i l’absolució de la Infanta, ni ponderaran suficientment el fet de veure la germana del Rei asseguda a la banqueta dels acusats. Els independentistes sempre consideraran una infàmia la condemna de 2 anys d’inhabilitació de Mas, Ortega i Rigau, sense tenir en compte que se’ls va absoldre de prevaricació i malversació de cabals públics. Els del PP pensaran que hi ha una persecució contra càrrecs del seu partit per corrupció, com Blesa i Rato, i que es excessiva la seva condemna de 6 i 4 anys, per bé que trobaran lògic que no ingressin en presó ni hagin de prestar fiança. Altres trobaran inaudit l’arxiu de la causa penal contra l’alcaldessa de Berga, Montse Venturós, per no despenjar l’estelada de l’Ajuntament, i en canvi els cupaires ho trobaran normalíssim, tot i que l’ordre judicial de la seva detenció per negar-se a comparèixer per declarar, la van titllar d’insultant i antidemocràtica.

En fi, els exemples són inacabables, però aquesta mena de critiques populars  -absolutament legítimes i saludables- sempre tenen el mateix denominador comú: el desconeixement de la tècnica jurídica en que es fonamenten les sentències i el biaix ideològic personal de cadascú. No importa tant el rigor jurídic de la decisió judicial com el fet que aquesta s’ajusti o no al nostre pensament polític o a les nostres opinions preestablertes.

Com que tot és força relatiu, proposo que quan un pronunciament judicial us complagui substancialment perquè coincideixi amb el vostre personal criteri d’allò que és just o és injust, si-us-plau, proveu de fer allò que va dir l’advocat Miquel Roca Junyent que li va passar quan es va assabentar de l’absolució de la seva distingida clienta: levitar.