divendres, 31 de març del 2017

La nevera.


Ha arribat la primavera. Convida a sortir al camp o a passejar pels carrers de la ciutat sota els arbres que verdegen tendrament. El seu generós despullament hivernal ha deixat passar, travessant l’aire gèlid, els tímids raigs de sol quan més ens mancaven.
Podria comentar alguna de les meravelles que ens ofereix la primavera ací i allà. Fins i tot em vindria de gust, mogut per aquesta alegria natural, cantarellejar alguna cançó de la primavera de la meva vida.  “Que llueva, que llueva, la Virgen de la Cueva, los pajaritos cantan, las nubes se levantan...”. Per cert, no podeu imaginar les discrepàncies que ara mateix es poden constatar a Internet sobre quina podia ser la versió autèntica d’aquella relíquia: que si era “luna” enlloc de “nubes”, que si “niña” enlloc de “virgen”, que si pajarillos... etc, etc . En canvi, hi ha unanimitat sobre les parts menys espirituals i romàntiques de la cançó, de manera que la pluja  era i és  de “agua y jabón” i sobretot, de “azúcar y turrón que rompa los cristales de la estación”. Tot un quadre d’època de poques dutxes i neveres de gel.

Parlant de neveres, la meva se’m mor. Malgrat la primavera, una qüestió domèstica d’aparença banal m’obliga a canviar de registre. I això que, si us digues la seva edat, us faria el mateix efecte que si us parlés de l’agonia d’una persona centenària. Us semblaria la cosa més natural del món i, fins i tot afortunada, que s’estigui morint essent tan vella. Però, què voleu que us digui, a mi em sap greu. M’agrada, la trobo bonica i forta, com bona alemanya, i ha estat tan servicial... Deu fer uns cinc anys que va patir la primera aturada i va deixar de refredar. No podia creure-ho i vaig trucar corrent al servei tècnic d’urgència, gairebé com hagués fet per un familiar malalt. El senyor que va venir va fer un bon diagnòstic: li començava a fallar el gas, crec que va dir, i, donada l’edat, em va aconsellar, automàticament, desfer-me’n i posar-ne una altra al seu lloc.
Li vaig confiar que la tinc aquí des que vaig comprar la casa, com aquell que fa un niu per la família, i era una fibra d’aquell niu. Però allò que el va fer compadir-se de mi definitivament va ser saber que tenia un any més que la meva filla. Aleshores, em va demanar un eixugador de cabell per accelerar la descongelació del serpentí. Escèptic, però tanmateix bondadós, em va recomanar,  que si es tornava a aturar, provés de desendollar-la un parell de dies per donar temps a repetir la mateixa operació de manera natural. A més, honestament, va reconèixer que la propera que comprés de ben segur no em duraria tant com aquesta. Jo, agraït, ja no el vaig voler aclaparar confiant-li que aquell aparell havia guardat els biberons, els reconstituents infantils, els remeis homeopàtics, el Dalsy, les begudes i menjars de cada dia i els champagnes i foiegras de les grans celebracions.
Durant els següents quatre anys, desendollant-la a l’estiu en anar de vacances, en va tenir prou per seguir funcionant correctament. Aquest darrer any, però, ja he hagut de augmentar la freqüència de desconnexions, a més de l’estiu, les vacances de Nadal i Pasqua. I del darrer gener ençà, ella mateixa cada mes es para sola. Tot i que amb dos dies de repòs reprèn l’alè, em temo que he de preparar-me per un dol imminent.

Segurament, heu llegit, com jo mateix, coses terribles sobre el present i futur de les pobres màquines, talment l’obsolescència programada. És com dir una mort anunciada, com no sentir-ne llàstima! I us puc assegurar que l’afecció envers elles anirà en augment. Diuen que un dia no molt llunyà la gent es morirà acaronant-ne una. Compte!!! que una cosa és acomiadar-se amb pena de la nevera o del que sigui i una altra ben diferent que una màquina ens acomiadi a nosaltres, sols i prostrats al llit. 


1 comentari:

Hermínia ha dit...

Molt bon comentari, jo faig dol dels cotxes quan em deixen, i ara també estic fent un pols amb el tècnic de gas natural que també està entestat en fer-me canviar la caldera quan ve anualment a fer la revisió, però jo tinc un lampista que me la va adovant cada vegada que el tècnic oficial hi troba alguna xacra.