dissabte, 22 d’abril de 2017

Males herbes.

El dia 23 d’abril de 1794 va ser guillotinat Guillaume Chrétien de Lamoignon de Malesherbes. Havia estat director de la Librairie, altrament dit, censor real, sota Lluis XV I Lluís XVI. Semblarà curiós avui que en l’exercici de la seva funció mantingués una estreta relació amb Diderot i fos un fort impulsor de la Enciclopèdie. No va ser això, lògicament, el que el va dur a patir una tràgica mort sota el Terror revolucionari, ni potser tan sols haver estat ministre, per breus períodes, de Lluís XVI, sinó la seva lleialtat monàrquica que el va fer abandonar la dedicació a la botànica l’any 1792 per defensar el rei com a jurista. Uns cent anys més tard, Gabriel Fauré va compondre el Requiem en el número 154 del boulevard parisenc que du el nom de Malesherbes, al començament del qual va viure també durant vint-i-set anys Marcel Proust.

 Sang, música, recerca del temps perdut, dia de Sant Jordi, botànica... inclinen a pensar en llibres i en les roses vermelles cultivades en hivernacle, esplendoroses i sense perfum que omplen aquests dies els carrers de la ciutat. Mentre les multituds ens hi passegem, jo veig com a contrapunt a les roses “perfectes” i inanimades i a les empentes i trepitjades dels veïns ocasionals, les “males herbes” del meu solitari tros de terra del camp tarragoní. Els pagesos troben que les herbes “fan brut” perquè consideren que tenir els camps nets és que no s’hi vegi cap ni res que pugui “competir” amb els seus cultius. No els critico. Viure del camp ha estat molt dur i els avenços tècnics i la química han alleujat molt la seva feina. Tot i això, en queden pocs. Els joves que segueixen en l’ofici s’han hagut d’espavilar concentrant terres, innovant tècnicament i adaptant-se a la demanda. Aquesta demanda, majoritàriament urbana, sovint té poc a veure amb l’harmonia dels camps, amb els cicles estacionals i amb la proximitat. Ens hem acostumat a tenir de tot a tothora. O fins i tot volem, en un dia, comprar milions de roses...

Tanmateix en el meu tros, “brut”, a la primavera, a cada mil·límetre hi ha una meravella. Perquè les “males herbes” no ho són tant i, si les deixes néixer, presenten una enorme varietat. A més, tenen propietats nutritives ja oblidades, propietats medicinals que desconeixem, generen sinèrgies l’estudi de les quals ha donat lloc a la permacultura i, a més a més, floreixen amb formes i colors d’una bellesa delicada, sorprenent, inesgotable i misteriosa. Les he volgut fotografiar amb una humilitat que no fa justícia a l’art de la fotografia però que em sembla adient amb la seva espontània senzillesa i menystinguda generositat. I que sant Jordi ens recordi que també val la pena celebrar-lo passejant pels camps bruts de males herbes, abandonats, en repòs o subtilment cultivats.