divendres, 26 de maig de 2017

Manchester i el fat.

Manchester, ahir, niu del capitalisme i, avui, darrera terra d’innocents sacrificats, no és de tu de qui volia parlar. Volia parlar de Manchester davant el mar, la pel·lícula meravellosa i precisa de Kenneth Lonergan. Volia dir que, malgrat les opinions majoritàriament coincidents de què el tema central que s’hi tracta és la culpa, allò que fa, al meu entendre, que el personatge que interpreta Casey Affleck “no se’n surti” és la brutalitat del fat que l’ha colpit, matant-li els fills. Arrasat per la incredulitat i el dolor, vol refugiar-se en la seva culpabilitat davant la justícia humana, però, amb raó, no li admeten. Perquè ser causant per descuit o deixadesa d’una tragèdia de la magnitud que es desferma és molt diferent que ser-ne el culpable.

Allò que em va impressionar del film i encara m’impressiona és veure com l’acció arbitrària del fat damunt la nostra vida, aprofitant les malapteses que cada dia prodiguem en les més variades formes, pot ocasionar uns fets que de vegades no podem superar mai més del tot. L’educació ens hauria de fer més aptes per fer front a les complexitats de la vida. El tema que tracta la pel·lícula i que ens posa davant nostre massa sovint la pròpia vida és el fat i no pas la culpa.

Imagineu els pares que van deixar anar els seus fills al concert d’Ariana Grande al Manchester Arena. Potser van fer-ho amb les recances habituals (no beguis, no et droguis, compte amb qui et relaciones, no tornis tard...) o bé els van regalar, il·lusionats, les entrades (t’has portat bé, ha estat el teu aniversari, has tret bones notes..). I, fos com fos, ara  se’ls troben destrossats o malferits.

Com s’han de sentir en aquestes hores i com se sentiran per sempre més?. Tanmateix, on és la seva culpa? I, encara que, injustament la sentin, on trobaran càstig humà per la seva acció tan humana, fins i tot amorosa, de deixar-los anar al concert? Tanmateix en algun lloc del seu pensament es diran que la seva decisió ha estat en l’origen de l’espantosa tragèdia, ja que altrament serien a casa sans i estalvis. I, si els fills han mort, quants anys de presó acceptarien perquè els hi tornessin amb vida? Malgrat que no els hi tornin i que certament no aniran a la presó, el sol pensament de la possibilitat de rebre un càstig, és a dir, un mínim reconeixement social de culpabilitat compartida amb l’atzar, no els seria potser un consol per a alleugerir el sentiment difícilment evitable de tenir certa responsabilitat per la immensa pèrdua? Però tot ja és inútil i aquest sentiment d’inutilitat el compartiran amb el personatge que encarna prodigiosament Ben Affleck. El fat ens vol sols davant seu, i això que ens fa humans, és la tragèdia. L’art vertader, talment el de Lonegan, ens entén i, a cops, ens consola.

La força de la tragèdia de Manchester m’ha fet silenciar que he llegit un llibre esplèndid, La España vacía, de Sergio del Molino o que he vist una exposició dels paisatges de Jaume Mercadé al Museu de Valls que mereix ésser un esdeveniment nacional i probablement passarà de puntetes. En realitat, només volia referir-me a Manchester davant el mar a tall d’introducció a un post que ha viscut fins el darrer moment en estat d’indefinició, com quasi sempre. Però aquesta vegada un fat terrible ha pres la decisió i ha escrit l’argument amb sang de d’innocència. Me n’he de sentir culpable? 


1 comentari:

Hermínia ha dit...

Certament és colpidora i en Casey Affleck fa un paperàs!