divendres, 10 de novembre del 2017

Blade Runner 2049

Amb la més que notable Arrival en el seu currículum, Denis Villeneuve havia fet prou mèrits com per assumir el repte de dirigir la seqüela de la mítica Blade Runner. Trenta anys després del film original, Blade Runner 2049 ens presenta un nou agent blade runner, interpretat per Ryan Gosling, que farà una descoberta que el tornarà a posar sobre la pista de Rick Deckard, el personatge al qual va donar vida Harrison Ford en el film original.

Tot el film està construït per portar-nos cap a aquesta aparició estel·lar, un moment culminant del film i al mateix temps molt significatiu d’una manera de fer del cinema postmodern, mitòman i referencial. Villeneuve construeix una ficció molt respectuosa amb el film de Ridley Scott, que intenta preservar la seva atmosfera i estètica, aconseguint així un film elegant i francament notable.

A Blade Runner 2049 hi podem trobar alguns apunts interessants que actualitzen la temàtica principal del film als temps actuals, on algunes de les coses que van pronosticar Philip K. Dick i Ridley Scott han començat a convertir-se en realitat. Entre elles, l’especulació sobre una “gran apagada” digital o el gran desenvolupament de la robòtica i la intel·ligència artificial. Avui és plenament vigent el debat ètic sobre allò que ens fa humans i que ens diferencia dels robots, més encara quan el transhumanisme es planteja una evolució de l’ésser humà a través de la seva integració amb elements robòtics. Els records i la memòria continuen sent el gran tema de Blade Runner, però ara s’hi afegeix també el tema de la procreació i la possibilitat que alguna dia una intel·ligència artificial sigui capaç de tenir fills.

Però mentre que el Blade runner original va marcar una fita no només dins la història del cinema de ciència ficció i del cinema en general i va influir en altres aspectes com el disseny, l’arquitectura o fins i tot en el debat filosòfic, el Blade Runner d’aquest 2017 és un film amb un aire nostàlgic, referencial i molt pendent d’agradar i acontentar els fans. Per això, tot i que és una pel·lícula de gran qualitat estètica i cinematogràfica, al mateix temps resulta massa impersonal i amb poca personalitat pròpia.