La darrera vegada que vaig veure
Joan Ponç en persona va ser passejant pel Passeig de Gràcia, amb pas decidit, a
l’alçada de La Pedrera. Havia de ser el 1982 o 1983. M’hi vaig fixar perquè jo acabava
de tornar del Brasil i Ponç havia tingut una important etapa brasilera, la qual
cosa va portar a interessar-m’hi un xic més del que interessava ell aquí
aleshores. Després vaig saber que havia mort a Saint Paul de Vence, on es troba
la Fundació Maeght. Corria el 1984 i no se’n va parlar gaire. Vuit anys més
tard, Arnau Puig, amic i company seu des de l’època de Dau al Set, va preparar
una exposició de la seva obra que es mostrà a la Fundació La Caixa. No va servir
per corregir ni evitar el desinterès de les institucions culturals privades i
públiques, ni del col·leccionisme i del públic en general per la seva obra.
Ara, Pilar Parcerissas ha concebut
una esplèndida exposició de la seva obra que es mostra a La Pedrera. El lloc
triat pel seu retorn pòstum Ponç probablement el consideraria un fet màgic
perquè si sempre va sentir que allò que és màgic orientava la seva vida i es
feia palès en la seva obra, no ho hauria de fer a la seva posteritat? La casa
de Gaudí és un lloc incomparablement adient per comprendre la importància d’aquest
artista i el desastre que ha suposat el seu escàs reconeixement per l’evolució
de l’art català posterior.
En efecte, Ponç és, al meu
entendre, l’anella que en la història de l’art succeeix a Miró i Dalí. Aquesta
baula perduda, degut al menyspreu que nodreix a la ignorància i es nodreix de
la mateixa, ha alterat seriosament l’evolució natural de la nostra tradició
artística, i potser també de la tradició artística tout court perquè estem parlant de figures d’importància mundial.
En tot cas, el desconeixement de Joan Ponç ha estat una gran mancança pel
nostre art contemporani. L’assimilació
de la seva obra de gran dibuixant, pintor i revelador de móns hagués permès d’articular
l’art dels més joves amb la formidable modernitat avantguardista catalana, tot
protegint-lo de perdre’s enmig del desconcert i buidor que segueix
caracteritzant la major part de l’art
que es fa al món.
L’artista, que pintava de nit, no
ho va posar fàcil. La seva paleta és ingrata, lògicament, malgrat el seu
homenatge a Cézanne. Les seves obres treballadíssimes requereixen una
contemplació minuciosa i el món que revelen o creen és inquietant i profund,
pertorbador a vegades, però no renuncien mai a l’interès o a la bellesa plàstics.
La seva recerca continua es palesa en etapes ben marcades i unes poden agradar
més que les altres. Però no perdeu l’oportunitat de conèixer o de tornar a gaudir
l’obra aquest artista impressionant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada