dijous, 16 de novembre del 2017

Joan Ponç a La Pedrera.

La darrera vegada que vaig veure Joan Ponç en persona va ser passejant pel Passeig de Gràcia, amb pas decidit, a l’alçada de La Pedrera. Havia de ser el 1982 o 1983. M’hi vaig fixar perquè jo acabava de tornar del Brasil i Ponç havia tingut una important etapa brasilera, la qual cosa va portar a interessar-m’hi un xic més del que interessava ell aquí aleshores. Després vaig saber que havia mort a Saint Paul de Vence, on es troba la Fundació Maeght. Corria el 1984 i no se’n va parlar gaire. Vuit anys més tard, Arnau Puig, amic i company seu des de l’època de Dau al Set, va preparar una exposició de la seva obra que es mostrà a la Fundació La Caixa. No va servir per corregir ni evitar el desinterès de les institucions culturals privades i públiques, ni del col·leccionisme i del públic en general per la seva obra.

Ara, Pilar Parcerissas ha concebut una esplèndida exposició de la seva obra que es mostra a La Pedrera. El lloc triat pel seu retorn pòstum Ponç probablement el consideraria un fet màgic perquè si sempre va sentir que allò que és màgic orientava la seva vida i es feia palès en la seva obra, no ho hauria de fer a la seva posteritat? La casa de Gaudí és un lloc incomparablement adient per comprendre la importància d’aquest artista i el desastre que ha suposat el seu escàs reconeixement per l’evolució de l’art català posterior.

En efecte, Ponç és, al meu entendre, l’anella que en la història de l’art succeeix a Miró i Dalí. Aquesta baula perduda, degut al menyspreu que nodreix a la ignorància i es nodreix de la mateixa, ha alterat seriosament l’evolució natural de la nostra tradició artística, i potser també de la tradició artística tout court perquè estem parlant de figures d’importància mundial. En tot cas, el desconeixement de Joan Ponç ha estat una gran mancança pel nostre art contemporani.  L’assimilació de la seva obra de gran dibuixant, pintor i revelador de móns hagués permès d’articular l’art dels més joves amb la formidable modernitat avantguardista catalana, tot protegint-lo de perdre’s enmig del desconcert i buidor que segueix caracteritzant  la major part de l’art que es fa al món.

L’artista, que pintava de nit, no ho va posar fàcil. La seva paleta és ingrata, lògicament, malgrat el seu homenatge a Cézanne. Les seves obres treballadíssimes requereixen una contemplació minuciosa i el món que revelen o creen és inquietant i profund, pertorbador a vegades, però no renuncien mai a l’interès o a la bellesa plàstics. La seva recerca continua es palesa en etapes ben marcades i unes poden agradar més que les altres. Però no perdeu l’oportunitat de conèixer o de tornar a gaudir l’obra aquest artista impressionant.