Amb motiu de l’Any Bertrana, es reediten
obres i es torna a tractar de dues figures que val la pena llegir o rellegir:
Prudenci i Aurora Bertrana, pare i filla. Pel que fa a Aurora (1892-1974), va
ser “una dona que causava estupor”, segons se la va definir per la seva vida intensa i ànsies de
llibertat, una vida ben bé de novel·la. Atreta per la literatura des de ben
petita, el seu pare considerà que no era adient que una noia s’hi dediqués. Ella,
una artista, es va inclinar per la música, estudià el violoncel i es guanyà la
vida amb un “terceto de señoritas”, que tocaven jazz. Tanmateix, volia escriure i l’altra gran passió de la seva vida, el
viatges, li ho va permetre. Intrèpida, visità la Polinèsia i el Marroc i de
l’experiència van sortir dos llibres d’èxit, Paradisos oceànics (1930) i El
Marroc sensual i fanàtic, (1936),
tots dos reeditats.
Però, si gràcies als viatges Aurora va viure intensament
i la seva visió del món s’eixamplà, les guerres, tant la Civil com la Segona
Mundial, la van acarar amb el desarrelament i el sofriment. També, la van fer madurar
i refexionar sobre la condició humana. Ho podem comprobar llegint un llibret,
breu però intens, Tres presoners (2017), que ha reeditat Club Editor. La novel·la
és fruit de la seva estada a Étobon, un poblet francès que va ser, en bona part,
destruït per la guerra mentre que tots els seus homes, maquis, van ser afusellats
pels alemanys. Aurora, dona compromesa, hi va arribar en una missió d’ajuda i
va quedar tan colpida per l’ambient de desolació i tristesa que s’hi respirava que
va haver d’escriure el llibre esmentat. Partint de la seva vida al poble, amb
la presència de tres presoners alemanys portats per ajudar els camperols, Bertrana
encerta a crear una sèrie de personajes versemblants i emotius, perquè en aquesta
dura situació, els sentiments están a flor de pell, l’odi, evidentment,
sobretot en les dones que han presenciats la mort de fills i marits; però
també, la bondat i el perdó tan necessaris com difícils, un cop acabada la
guerra. Però, el gran interès del llibre rau, des del meu punt de vista, en defugir
el maniqueisme: el de bons i dolents i també, el de de vencedors
i vençuts, perquè tant les vides dels uns com dels altres han estat, no només trastocades
sinó, sovint, aniquilades per la guerra, com reflecteix una película recent, Frantz (2016) de François Ozon, al·legat
antibel·licista com ho és, en definitiva, la novel·la de Bertrana. Atreta pel
paisatge, amb el cicle de la terra, que no s’atura, el final de Tres presoners resulta esperançador perquè, fins i tot enmig
de les tragèdies i morts, una nova vida s’anúncia i, amb ella, l’amor que tot
ho transforma. Un llibret, ben recomanable, doncs.
Carme Arnau
1 comentari:
Molt interessant, Carme. I molt oportuna la referència a "Frantz", pel.lícula que em va encantar.
Buscarem aquests llibres!!
Publica un comentari a l'entrada