divendres, 17 de novembre del 2017

"Tres presoners", d'Aurora Bertrana

Amb motiu de l’Any Bertrana, es reediten obres i es torna a tractar de dues figures que val la pena llegir o rellegir: Prudenci i Aurora Bertrana, pare i filla. Pel que fa a Aurora (1892-1974), va ser “una dona que causava estupor”, segons se la va definir  per la seva vida intensa i ànsies de llibertat, una vida ben bé de novel·la. Atreta per la literatura des de ben petita, el seu pare considerà que no era adient que una noia s’hi dediqués. Ella, una artista, es va inclinar per la música, estudià el violoncel i es guanyà la vida amb un “terceto de señoritas”, que tocaven jazz. Tanmateix, volia escriure i l’altra gran passió de la seva vida, el viatges, li ho va permetre. Intrèpida, visità la Polinèsia i el Marroc i de l’experiència van sortir dos llibres d’èxit, Paradisos oceànics (1930) i El Marroc sensual i fanàtic, (1936), tots dos reeditats.

Però, si gràcies als viatges Aurora va viure intensament i la seva visió del món s’eixamplà, les guerres, tant la Civil com la Segona Mundial, la van acarar amb el desarrelament i el sofriment. També, la van fer madurar i refexionar sobre la condició humana. Ho podem comprobar llegint un llibret, breu però intens, Tres presoners (2017), que ha reeditat Club Editor. La novel·la és fruit de la seva estada a Étobon, un poblet francès que va ser, en bona part, destruït per la guerra mentre que tots els seus homes, maquis, van ser afusellats pels alemanys. Aurora, dona compromesa, hi va arribar en una missió d’ajuda i va quedar tan colpida per l’ambient de desolació i tristesa que s’hi respirava que va haver d’escriure el llibre esmentat. Partint de la seva vida al poble, amb la presència de tres presoners alemanys portats per ajudar els camperols, Bertrana encerta a crear una sèrie de personajes versemblants i emotius, perquè en aquesta dura situació, els sentiments están a flor de pell, l’odi, evidentment, sobretot en les dones que han presenciats la mort de fills i marits; però també, la bondat i el perdó tan necessaris com difícils, un cop acabada la guerra. Però, el gran interès del llibre rau, des del meu punt de vista, en defugir el maniqueisme: el de bons i dolents i també, el de de vencedors i vençuts, perquè tant les vides dels uns com dels altres han estat, no només trastocades sinó, sovint, aniquilades per la guerra, com reflecteix una película recent, Frantz (2016) de François Ozon, al·legat antibel·licista com ho és, en definitiva, la novel·la de Bertrana. Atreta pel paisatge, amb el cicle de la terra, que no s’atura, el final de Tres presoners  resulta esperançador perquè, fins i tot enmig de les tragèdies i morts, una nova vida s’anúncia i, amb ella, l’amor que tot ho transforma. Un llibret, ben recomanable, doncs.            

Carme Arnau

1 comentari:

carme ha dit...

Molt interessant, Carme. I molt oportuna la referència a "Frantz", pel.lícula que em va encantar.
Buscarem aquests llibres!!