Confesso
que quan ens vam assebentar que el Tribunal Suprem assumiria la instrucció de
la diligències penals contra els Jordis i els membres del Govern cessats com a
conseqüència de l’aplicació del 155, em vaig sentir alleujat. Vaig creure que
l’excès punitiu demostrat per la Jutgessa Lamela en els empresonaments
provisionals de tots els investigats es revertiria, i que tots ells, amb les
convenients declaracions de no retornar a la unilateralitat, tornarien a casa,
bé per retirar-se definitivament de tanta voràgine viscuda, o bé per dur a terme una
campanya electoral en la que poguessin defensar les seves idees en peu
d’igualtat amb la resta de candidats. Vaig creure que la superioritat
jeràrquica del Jutge Llarena portaria aparellada un plus de racionalitat,
mesura i saviesa -jurídica i pràctica- que esmenaria l’exaltació
patriòtica-justiciera palesada per la Jutgessa Lamela.
I
vaig creure fins i tot que la desproporció de considerar els fets esdevinguts
el 20/09/2017, i posteriors, com subsumibles dintre dels tipus penals de
sedició i rebel·lio, quedarien d’alguna manera desvirtuats per una
interpretació més ajustada de la realitat. Una realitat en la que el Govern
legítim, en cap cas, va promoure un aixecament popular tumultuari i violent
contra l’ordre constitucional vigent, per bé que sí el volguessin impugnar
democràticament.
Certament
em vaig equivocar. No sé com explicar-me jurídicament que el Jutge Llarena
atribueixi, per mantenir en presó preventiva a Junqueras, Forn i als Jordis,
que les seves aportacions estan vinculades directament a una “explosión
violenta”, que, “de reiterarse, no deja margen de corrección o de satisfacción
a los que se vean alcanzados por ella”.
Sincerament,
puc veure actes de desobediència en determinades decisions de l’executiu català
cessat, que poden tenir la seva adequada resposta judicial, però de cap manera
aprecio l’existència d’alguna cosa semblant a una “explosió violenta”, que hagi
pogut estar en l’ànim dels empresonats provocar, o que hagi pogut esdevenir-se
amb la literalitat que l’expressió dona a entendre.
Es
ben bé innegable que “el papel lo aguanta todo”, i que fins i tot els millors
jutges no
estan exempts de mirar la realitat a través del color del cristall de la seva
ideologia, i no tal qual com aquella és i es revela als ulls de la majoria.
Entrades
2 comentaris:
Dius que el paper ho aguanta tot, és cert, però el que no s'aguanta per cap costat és que l'estat a tingut la voluntat explícita de construir un relat de violència, de sedició i de revolta que no ha existit de cap manera. Tot és una fal·làcia que s'han inventat, és el RELAT que els ha servit per justificar-ho tot. I els fiscals i jutges, aquest cop sí que sense cap independència, han estat ben adoctrinats per aplicar les penes més dures imaginables.
Tot plegat un autèntic escàndol judicial i polític. Les dimensions del qual espero que algun dia internacionalment es pugui jutgar amb imparcialitat i aquest cop sí amb una justícia JUSTA, no com la española que és cega i a més resentida per l'odi.
No hi ha res més difícil que voler fer entendre a qui no vol escoltar.
Publica un comentari a l'entrada