divendres, 26 de gener del 2018

Manuel Humbert: cúpula i magatzem.

Els lectors del blog que heu visitat al MNAC l’exposició La caixa entròpica de Francesc Torres, recentment clausurada, heu tingut ocasió de contemplar, en la secció dedicada als impactes vandàlics del fanatisme purità damunt les obres d’art, un delicat Nu de Manuel Humbert, ferit al ganivet. Correspon al primer període de creació de l’artista, viscut entre París i Barcelona, període que el crític, historiador i pintor Rafael Benet qualificà de “realisme poètic” i comprèn del 1913 al 1922. El quadre va ser adquirit per Lluís Plandiura i va arribar al museu l’any 1932 amb les 264 obres d’aquella col·lecció. Josep M. Cortina va incloure la seva fotografia en el post ressenya de l’exposició.

Mentre el museu va ser a la Ciutadella, i també quan es va traslladar a Montjuïc, sempre s’hi exposava alguna obra d’Humbert. Els responsables tenien on triar perquè el museu posseeix una extraordinària col·lecció de aiguades i olis de l’artista. Estem parlant d’un dels pintors catalans més importants del segle XX. Havia debutat als divuit anys com a dibuixant de Papitu de la mà de Nonell i Feliu Elias, el qual, fundador, propietari i assidu col·laborador de la revista, digué retrospectivament que els dibuixos d’Humbert, Nonell i Nogués foren el millor que va publicar. Quan aquella revista es desnaturalitzà en canviar de propietari, Nogués, Aragay i Humbert, la terna que, segons Pujols, més féu somniar dins el Noucentisme, van emprendre la breu però esclatant aventura de Picarol.

Les exposicions d’Humbert a les galeries Laietanes el 1915 i el 1918 donaven forts indicis de que es tractava d’un artista genial. Els tràgics destins d’amics seus parisencs molt propers, talment Modigliani, que feu dos extraordinaris retrats del nostre artista, probablement li van fer repensar el seu propi destí. El jove tocat pel geni va renunciar a ser genial i va obrir un nou període, que Benet va qualificar d’”objectivisme mental”, en el qual va crear algunes de les seves obres mestres, com Sònia, pintada a Paris el 1924. A partir de 1926, tercer període, de “visió directe”, allunyat de “la via dels genis”, es va proposar “simplement” dominar l’art de pintar. Hi va reeixir plenament i així es va reconèixer quan el museu li adquirí Jove Mora, presentada al Saló de Montjuïc de 1932, i, sobretot, quan, en constituir la Generalitat el Premi Nonell, de fet el premi nacional de pintura, Humbert va guanyar la primera edició amb Descans (1934). Aquella consagració, com tantes altres trajectòries, va ser interrompuda poc després per la guerra civil. El lector interessat en la seva biografia pot consultar la meva tesi doctoral Manuel Humbert 1890 -1975, en edició digital de la Universitat Pompeu Fabra

El somni noucentista de la pintura mural, pública, va tenir poques concrecions. Desvirtuat ja aquell ideal, va tenir el seu cant del cigne a l’Exposició Internacional de 1929. Humbert, juntament amb Francesc Galí i Josep Togores, va rebre l’encàrrec de pintar la cúpula del Palau Nacional.  Togores i ell van pintar les petxines i els frescos del tambor. La restauració del Palau Nacional i el seu condicionament com a seu definitiva del museu les va preservar per a contemplació dels visitants.

L’any 2006, essent president del MNAC Narcís Serra, va arribar a la direcció del museu “per concurs internacional” Maite Ocaña, fins aleshores directora del Museu Picasso. Pepe Serra, nebot de Narcís, la va substituir al carrer Montcada i, poc després, va cedir algunes obres, no precisament les millors, de Picasso al MNAC. Per ubicar-les es van retirar de l’exposició permanent les obres d’alguns pintors com ara Jaume Mercadé, Bosch Roger o el mateix Humbert.  D’aleshores ençà no havia estat possible veure cap obra d’aquest pintor a les sales del MNAC. El 24 de novembre de 2011 Narcís Serra va renunciar a la presidència i el 2 de desembre va ser substituït per Miquel Roca. Aquell mateix 24 de novembre el Patronat del museu havia proposat com a nou director Pepe Serra, “guanyador del concurs internacional” corresponent. Un cop ratificada la proposta, el nou director va encarregar a Juanjo Lahuerta una remodelació de la col·lecció d’art modern, la qual exclogué Humbert completament.

Ha calgut doncs que Francesc Torres hagi furgat dos anys en el magatzems més recòndits del museu, allà on es troben oblidades les obres malmeses perquè s’hagi pogut veure una obra d’Humbert en aquelles sales. Paradoxalment, va sortit de la foscor pel fet de ser una obra mutilada. Tot i que els esparadraps no li treien l’encant, en veure-la l’espectador es podia fer una altra pregunta, perquè ha romàs tants anys sense restaurar i així segueix i potser seguirà indefinidament? Mentre esperem una improbable resposta, Humbert ha tornat al magatzem.


 Clickeu a sobtre per veure la col·lecció completa