Veus divines, veus humanes

. Concert d’Anne Sophie von Otter, mezzosoprano, Palau de la Música, el 9 de gener de 2018 i de Diana Damrau i Jonas Kaufmann el 24 de febrer de 2018

El passat dia 9 de gener, la humanitat va arribar al Palau de la Música, Anne Sophie von Otter no és una soprano lleugera de l’Olimp celestial, és una mezzosoprano sueca, amb una veu d’una calidesa, una expressivitat i una sensibilitat extraordinàries. Es va presentar acompanyada al pianoforte per Kristian Bezuidenhout, jove pianista d’origen sudafricà format a Australia i Estats Units.

La capacitat d’establir empatia amb el públic, la senzillesa i proximitat en les explicacions que va donar, l’elegància de la gestualitat que expressava més enllà de les pròpies paraules el sentit de les cançons.

El programa en dues parts, estava format per cançons de Mozart, Haydn Schubert i no podia faltar un compositor suec, en aquest cas Adolf Fredrick Lindblad, que ens va descobrir unes delicadíssimes cançons d’aire mozartià de gran bellesa.

El concert va deixar aquell sentiment de felicitat per haver pogut assistir a un esdeveniment inoblidable i que durant una bona estona, en el nostre pensament, seguíem escoltant.

. El dia 24 de febrer, la divinitat va arribar al Palau de la Música, la parella Damrau-Kaufmann extensament recreada en aquest blog, acompanyada per Helmut Deucht al piano, excel·lent pianista d’origen austríac, va oferir en dues parts, 46 cançons del Italienisches Liederbuch d’Hugo Wolf. 

No ens estendrem aquí en lloar les meravelloses-divines  veus que ambdós cantants tenen, que son l’enveja de qualsevol humà, ni en el reconeixement de l’excel·lent  tècnica i expressivitat que llueixen, doncs són reconeguts com dues de les veus més sensacionals de l’actualitat.

I aleshores ens preguntem, es necessari intentar teatralitzar de manera més o menys afortunada, les lletres de les cançons?, lletres que per altra banda son d’un romanticisme tou i falta d’interès important en la major part de poemes?. No es suficient amb l’expressivitat que els propis cantants exhibeixen?, perquè banalitzar, intentant “amenitzar” una música, que de per si es exquisida i que no necessita cap embelliment per ser apreciada?.

Em fa pensar que aquest tipus de representacions formen part de la deriva actual en la que es troba immersa la cultura en general. Tot s’ha de facilitar i banalitzar per a que sigui apreciat per molta gent. Em pregunto, perquè aquest dos cantants de categoria indiscutible, es presten a fer aquest tipus de comèdia?. Era molt més bonic escoltar-los mirant l’arquitectura del  Palau.

Deixant apart que el programa va resultar una mica massa monòton per ser tant extens, el concert va ser bonic, però no ens va deixar aquell regust de felicitat, del que parlàvem més amunt.  

Inexplicablement, el Palau de la Música estava mig buit en el concert d’Anne Sophie von Otter, i ple de gom a gom, en el concert Damrau-Kaufmann. Serà que la fascinació que exerceixen els déus ens impedeix apreciar la bellesa humana?

Núria Pedrals