Punts de Vista 6

Ja fa un temps vaig iniciar una Secció en la que proposava mirar les fotografies amb calma perquè sempre m’ha semblat que en general les mirem massa de pressa, sense gairebé aturar-nos-hi. I això, ens passa a tots els nivells. Tant si mirem unes simples fotos de les vacances com si es tracta de la col·lecció de fotos familiars o bé les imatges fotogràfiques dels diaris i les revistes. Fins i tot quan anem a veure una exposició passem per davant de les fotografies com empesos per un mal esperit.

Aquest retret m’ha fet sovint aturar-me en la contemplació d’una fotografia. Dedicar-hi una estona de calma, examinar-ne els diferents elements, situar-la en el seu context temporal o cultural. Deixar que la memòria treballi i em porti idees, records o imatges relacionats amb la seva temàtica o estètica. En definitiva, deixar transcórrer el temps necessari perquè pugui manifestar-se el poder evocador de les fotografies.

Com més passa el temps i la tecnologia digital i sobretot la mòbil ens inunden d’imatges penso que aquesta pràctica esdevé més necessària. Per això he volgut reprendre-la i a partir d’ara, de tant en tant, aniré triant alguna imatge i comentant-la pels lectors del Blog amb la intenció que aquest exercici fomenti aquesta contemplació més pausada i enriquidora.

Començarem avui amb una imatge d'un gran fotògraf francès. 

Aquesta imatge pertany a un dels grans mestres de la fotografia  francesa del segle XX. ROBERT DOISNEAU  era un fotògraf urbà que va utilitzar els barris i els carrers de París com el seu millor estudi fotogràfic. La majoria dels seus treballs  recullen escenes, personatges del carrer, nens, porters, artistes, botiguers, cambrers i tantes altres professions. Són generalment imatges ingènues, plenes de tendresa i simpatia pels personatges  que presenten. Se li ha recriminat a vegades una certa manca d’espontaneïtat en la mesura en que hom té sovint la sensació que les situacions no són del tot espontànies, que han estat planificades prèviament, que els personatges han  estat instruïts per representar el seu paper. No capten, per tant, el famós moment únic perquè s’han pogut repetir fins que ha calgut. És coneguda en aquest sentit la història de la seva foto anomenada “El petó” on una parella es besa apassionadament davant l’Ajuntament de París; molts anys després els protagonistes  van aparèixer i explicar com havien posat per la foto. Aquesta crítica te una certa raó si es parteix del principi que una fotografia que es presenta amb una aparença intrínseca de naturalitat hauria d’haver estat obtinguda sense cap artifici. Però potser ens ho hem de mirar d’una altra manera una mica menys estricta. I assumir que com deia al començament l’estudi de Doisneau, àmbit on suposadament s’accepta la preparació i manipulació de les objecte a retratar, és el carrer. El fotògraf hi col·loca allí els seus personatges i recrea les històries que més li convenen sense altra preocupació.

És curiós constatar que en aquesta fotografia s’inverteixen els termes de la nostra mirada; en lloc de contemplar embadalits, com fem habitualment, allò que ens presenta l’aparador l’utilitzem per mirar allò que hi ha fora. Hi ho fem d’amagat, sense que el personatges observats se n’adonin. És a dir com uns veritables “voyeurs”. Tenia consciència aquesta parella que l’ull de Doisneau els estava espiant en aquell instant? En aquest cas no ho sembla o si més no la interpretació és excel·lent; d’altra banda la imatge bruscament  tallada del cavaller i la presència d’uns nois en una actitud molt espontània a l’altra banda del carrer semblen recolzar aquesta opinió. Però com hem dit això no és essencial.

La parella burgesa de mitjana edat, ben empolainada i amb uns barrets molt elegants, passeja pels carrers de París una tarda de Dissabte. Pot ser pel Faubourg Saint Honoré? No tenen pressa I fan el badoc; s’aturen  davant la vitrina d’una galeria d’art i comenten el quadre que no veiem. Era un paisatge? pot ser un bodegó?. Tant se val;  el marit  escolta els comentaris de la seva dona però és evident que el que l’interessa és una altra cosa. Aquesta vegada sí que una imatge val més que cap paraula. La nostra mirada es desplaça divertida d’esquerra dret i de dreta a esquerra amb total complicitat amb el fotògraf i amb l’íntima satisfacció d’haver enxampat  Monsieur Dupont fascinat pel “derrière” de la  corista.