dimecres, 25 d’abril de 2018

Punts de vista 7


Les imatges de TONI CATANY són, per sobre de tot, diferents, singulars. És molt difícil sintetitzar en poques ratlles una obra tan diversa però si hagués de triar una sola paraula per definir-la aquesta seria, sens dubte, experimentació. Catany ha investigat profundament les tècniques i els materials fotogràfics per crear imatges amb una personalitat ben diferent del que estem acostumats a veure. Són coneguts els seus treballs amb la tècnica Polaroid de gran format combinada amb el positivat en papers aquarel·la amb els que aconsegueix uns colors i unes textures ben singulars. Podríem parlar potser d’una certa adscripció al corrent pictorialista però amb una actualització tècnica i estètica que suposa una renovació total. Quan contemplo algunes de les seves natures mortes composades de fruites,  flors i altres materials tinc a vegades la impressió d’estar davant d’un quadre d’Antonio López. Potser la pràctica de la pintura en la seva joventut hi tingui alguna cosa a veure. El nu ha estat un altra dels seus temes favorits i la recreació del món clàssic a través de l’escultura, potser el paradigma de l’art clàssic, és un altra dels seus treballs més destacats.

“Formentera” (1969)  Toni Catany

Però vet aquí que he triat una imatge de Catany ben diferent de tot el que acabo de comentar. Pertany a la seva  primera època i va ser disparada en una illa del mediterrani, que tant ha inspirat la seva obra. Es tracta d’un tema i una tècnica molt allunyades de la seva obra posterior. Té, això sí, la sensibilitat d’un mestre i resulta per a mi d’una gran emotivitat.
Formentera era encara a finals dels anys seixanta una mena de paradís terrenal allunyat dels circuits més turístics de la resta de la costa mediterrània i en particular de les Balears. La pagesia podia conviure encara amb pocs turistes estiuencs ben informats i grups de hippies que vivien tot l’any a l’illa. No sé com devien ser aquestes relacions però la fotografia em fa pensar que encara hi havia lloc per la sorpresa, per l’emoció.
El retrat d’aquest pagès que ronda el vuitanta anys així ho prova. Amb un barret de palla que el protegeix del sol d’estiu el nostre home seu en una terrassa al costat de la platja. És l’hora del bany pels turistes i potser la del vermut per a ell. És un vell polit, ben afaitat, amb el bigoti cuidat, i amb el barret de palla que el protegeix del sol; passa l’estona mirant embadalit la gent que arriba i marxa de la platja fins que es faci l’hora de dinar. 

De sobte passa molt a prop seu, ben bé a tocar, una noia ben maca amb biquini.
I li fa aixecar el cap i mirar-la sense dissimular, descaradament. Els ulls li brillen amb una extraordinària intensitat. La nostra mirada es concentra en aquests ulls petits, vius i a través d’ells estem també mirant el cos d’aquesta noia tan maca. La boca s’entreobre també en un senyal evident d’admiració.  El conjunt de la seva expressió reflecteix una sensació de simpatia envers la noia, d’evocació potser d’alguna altra dona.
La tècnica de la foto és magnífica i ajuda a dibuixar perfectament la situació. És possible pel que veiem que hagi estat feta amb un teleobjectiu que permet en una situació de considerable lluminositat aconseguir aquest desenfocament selectiu. Vegem. El fragment de l’esquena de la noia està fora de focus i amb la tira del biquini defineix perfectament l’objecte però en dóna només una visió poc precisa. D’altra banda el fons de la fotografia, clarament desenfocat, no ens distreu gens de la cara del nostre home. El primer pla, que ocupa gairebé la meitat de la imatge pren llavors tota la seva potencia i ens és possible apreciar la gran la riquesa de matisos de la seva expressió. I ens preguntem. Trobaríem avui algun pagès o pescador de la costa que s’assegués un migdia i mirés amb aquesta il·lusió una turista? Em sembla que això, com la pau i la tranquil·litat de Formentera, és cosa passada, pròpia d’un paradís perdut.