divendres, 11 de maig de 2018

Advocats mediàtics


Indiscutiblement, el signe dels temps que ens toca viure el defineixen els experts que més apareixen en cada moment en els mitjans de comunicació. Fins fa molt poc, les estrelles mediàtiques eren els experts economistes que ens explicaven perquè no s’havia pogut predir l’abast de la crisi econòmica descomunal que va assolar el país, què s’havia fet malament, i què s’havia de fer per no repetir-la en el futur. Era el període de glòria del pessimista Niño-Becerra, del simpàtic Gay de Liébana, del saberut Sala-Martín, del trempat Leopoldo Abadía, i del mortificant Bernardos Tret d’aquest últim, tots els altres han desaparegut.

Fins fa encara menys, va ser el torn dels politòlegs i experts en Dret Polític i/o Constitucional, qui els va pertocar il·lustrar-nos sobre la legalitat, il·legalitat, i legitimitat de lleis i reglaments que sortien del Parlament i govern català, i sobre la constitucionalitat o no del dret a decidir i els instruments polítics per exercir-lo. Aleshores, sortien a la palestra eximis professors com el convincent Pérez-Royo, el ponderat Xavier Arbós, el desconcertant Joan Queralt, l’enèrgica Mercé Barceló, i el circumspecte Ferran Requejo, entre d’altres. Tots ells semblen arraconats ja per l’acceleració dels esdeveniments.

I com tot és susceptible d’empitjorar, ara, malauradament, és l’hora dels advocats penalistes, que són els encarregats d’explicar-nos, amb el seu estrany argot, per què hi ha polítics a la presó, per què no haurien de ser-hi, què els hi pot passar, i què no els hauria de passar, tot això, adobat amb crítiques unànimes als abusos judicials i a l’autoritarisme insofrible de l’Estat, i al·lusions puntuals a les legislacions processals alemanya, belga, suïssa, i britànica, sense descartar-ne d’altres països en el futur. El protagonisme és, doncs, pel transcendent Van der Eynde, per l’emprenyat Jordi Pina, pel pragmàtic Xavier Melero, per l’extravagant Gonzalo Boye, i per  l’ensopit Alonso-Cuevillas, el més encantat de tots per la seva inesperada ubiqüitat.  

Però miri com es miri, que ens siguin familiars les cares, les veus i les expressions dels advocats penalistes és l’inevitable conseqüència d’una desoladora realitat, sobre la que no cal estendre’s per ser prou coneguda per tothom. Com a col·lega, els hi desitjo el major dels èxits professionals al que tots ells aspiren: que els seus clients quedin absolts amb tots els pronunciaments favorables a la primera oportunitat possible. O, si més no, en llibertat.


3 comentaris:

Clara ha dit...

Molt bo aquest post, Carles!

carles ha dit...

Gràcies Clara!

Marta millà ha dit...

Això, això...LIBERTAT PRESOS POLÍTICS!