Punts de vista 9

Triar una fotografia de SALGADO és una tasca certament difícil perquè aquest fotògraf brasiler, té innumerables imatges  que commouen i inciten a la reflexió. Ha dedicat força anys, més de cinc, per portar a terme cadascun dels seus dos grans reportatges, “Els treballadors” i “Les migracions”. Salgado és per a mi un colega per partida doble perquè abans de convertir-se en fotògraf va treballar com a economista en algunes organitzacions internacionals, la FAO crec recordar. Segurament aquesta feina el va posar en contacte amb aquestes temes que esdevindrien la seva obsessió. I potser  també per això el seus treballs són tan sistemàtics i tenen unes altes dosi de d’objectivitat i profunditat  alhora.

Camp de refugiats a Tanzània (1994) Sebastiao Salgado

Però Salgado no és només un fotoreporter excel·lent especialitzat en temes socials. És a més un extraordinari artista plàstic amb un estil inconfusible que li permet dotar d’una gran força tots els temes que retrata.  La forma de captar la llum, les gammes de grisos que aconsegueix en les seves imatges sempre disparades amb pel·lícula Kodak en blanc i negre, la perfecta sintonia entre els primers i els segons plans són elements recurrents que trobem en totes les seves fotografies.

Se li ha recriminat precisament que construeixi  sovint imatges belles amb elements o situacions que no ho són. Que portat per una actitud esteticista pugui arribar a crear imatges un tant irreals o que confonguin a l’espectador sobre la veritable naturalesa d’allò que tracten. Tot és opinable però crec que precisament en Salgado no ens amaga res, sinó ans al contrari fa un gran esforç per mostrar-nos tot allò que ell veu en els seus viatges arreu del mon. El que passa és que als seus ulls, i als meus també, la misèria o la desgràcia no estan oposats amb la dignitat i fins i tot amb la bellesa. I ell la busca i la troba. I precisament també per aquesta raó les seves imatges, sense ser sensacionalistes o repulsives, han arribat a moltíssima gent; i com deia Marc Riboud, un altra gran fotògraf francès, encara que no hagin canviat la realitat si més no hauran contribuït a  mostrar-la.

Aquesta que tenim  al davant retrata un camp de refugiats a Tanzània. És una imatge construïda a base d’un gran pla general i demana un gran format que malauradament aquí no tenim.

A primera hora del matí aquests centenars o milers de refugiats anònims comencen a sortir de sota les tendes improvisades. Unes tendes construïdes amb plàstics i quatre pals, amb allò que es pot dur carregat a l’esquena. Algunes cassoles comencen a fumejar i potser alguns hi escalfaran una mica d’esmorzar. No hi ha protagonistes tret d’algunes figures una mica més reconeixibles dels primers plans. Però no destaquen, s’integren perfectament en les successives fileres d’éssers que malviuen al camp. En aquest sentit és una imatge on l’individu compta poc, no té gairebé res  que el diferencií dels altres. La seva dramàtica condició ha fet que la seva personalitat es dissolgui en el col·lectiu. Tots s’amunteguen, els uns ben a prop dels altres, com si així es sentissin més protegits, com si busquessin la calor del grup. I no sembla endevinar-se cap activitat específica, cap projecte; han arribat fins aquí i esperen. Al fons el sol trenca les nuvolades i acaba de donar un to dramàtic, una mica apocalíptic, al conjunt de la imatge.