Ahir va morir la
Montserrat Caballé. Sempre he pensat que ha estat la millor veu de soprano de
la història, si més no la del segle XX, que és la que jo conec. Avui escoltant
els comentaris d'experts i cantants tots coincideixen en aquesta opini
situant-la entre les millors amb la Callas i Joan Shuterland.
La Caballé tenia
un timbre de veu que a mi m’enamora i alhora una enorme versatilitat que li permetia interpretar tota mena d’estils operístics: òperes belcantistes, romàntiques i
veristes. De Rossini i Donizetti a Strauss o Wagner sense cap dificultat. Per
això al llarg de la seva carrera va cantar un repertori de més de 120 òperes.
Potser un dels aspectes
en que ningú l’ha superat és en cant amb un fil de veu, els pianíssimos, i en l’extensió de la
seva respiració que li permetia encadenar frases musicals molt llargues.
Tenia realment una tècnica molt depurada.
La seva carrera
ha sigut llarguíssima encara que potser la lògica disminució de facultats els darrers anys ha desmerescut una
mica la seva immensa trajectòria. Els embolics fiscals derivats de la seva
forçada residència andorrana també han contribuït a deteriorar una mica la seva
imatge pública. Però tot això es molt poc rellevant en la seva biografia musical.
Perquè veieu
un exemple de la seva capacitat us proposo escoltar un enregistrament antiquíssim
on una molt jove Caballé fa ja una exhibició de les seves extraordinàries facultats. Es tracta del "Al dolce guidami" de L'Anna Bolena de Donizetti
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada