Vida de gos

Avui comencem una nova secció que es dirà CARTES A L'EDITOR, on l'Àngel Andrés un bon amic i antic company de feina, aficionat a la literatura epistolar periodística, comentarà periòdicament i en format breu les seves idees, opinions  i dèries sobre l'actualitat. Àngel, benvingut a PROVA I ERROR!

La historia, els contes, la transmissió oral, les nostres vivències als pobles dels avis, dels pares, als nostres pobles, tenen present en moltes ocasions la presencia d’un gos. El que cuidava el ramat, protegia el tros i la casa, acompanyava el camí al hort  o a l’era. Gossos amb camp per córrer, aire net per respirar, menjar suficient, la majoria protegits del fred, amb la veu dels amos com a referent.

Els infants d’avui coneixen un altre tipus de gos. Es el gos que va lligat, que no te carrer ni places per córrer, que embruta les voreres i borda excitat davant un altre gos, també lligat. Gossos convidats al esbarjo dins de singulars espais públics, compartint sorra i obstacles amb els seus amos. Gossos que van a la perruqueria i porten armilla quan el dia refresca. Es el gos urbà. Un gos que se’l ha adaptat a un medi gens natural. Un gos que es ven a botigues, que no es vol com gos i si com mascota. Què bufó quan es petit!. Un gos que s’abandona quan fa nosa i que llavors està en elevat risc de perdre la vida. Un gos que ha perdut gran part de la essència de la seva espècie perquè el gos urbà no te vida de gos.