"Il Cenacolo" de Leonardo.

Per aquelles coses que palesen el misteri de la vida, la casa de l’amiga de Milà on havia d’allotjar-me és a un centenar de metres de Santa Maria delle Grazie, la bella església que Francesco I Sforza va fer construir, juntament amb un convent, per una comunitat de l’ordre de Sant Domènec. En el refectori del convent es troba El Darrer Sopar de Leonardo da Vinci. Visitar-lo era un dels objectius principals del viatge, però,  com vaig decidir-me a darrera hora, ja no em van admetre de reservar una visita per cap dels dies que passaria a la capital de la Lombardia.

En arribar a la casa de Milà havia d’esperar un parell d’hores fins què la meva amiga tornés de la feina. La primera cosa que vaig fer per passar l’estona va ser acostar-me a l’església veïna i veure la capella annexa al claustre. Sembla que Ludovico il Moro la va encarregar al Bramante i va haver d’estrenar-la tristament per enterrar-hi la seva esposa Beatrice D’Este, que va morir als vint-i-quatre anys i ell l’adorava fins el punt de fer un túnel des de Castelo fins la capella per visitar la tomba quan la malenconia s’aguditzava. Ell mateix va voler ser-hi enterrat. Al senyor que venia les entrades aparentment com un fet accidental perquè amb la seva elegància, simpatia i coneixements semblava un home de la casa, vaig preguntar-li si hi havia alguna possibilitat de visitar Il Cenacolo. Em va indicar, amb un to que infonia esperança, que l’única possibilitat era anar a les vuit del matí a l’obertura de la taquilla per veure si havia quedat algun lloc sense reservar o cancel·lat pel mateix dia.

L’endemà anava  a Vicenza la ciutat on Palladio va deixar la seva més forta empremta i on es troba el sorprenent i deliciós Teatro Olímpico. A Vicenza vaig començar a prendre consciència de l’horror dels bombardeigs anglesos i americans sobre els tresors de les ciutats del nord d’Itàlia durant la Segona Guerra Mundial. Espantosos i sacrílegs. Vicenza mateix va ser llavors una ciutat en flames, on res va ser respectat. Vaig començar la meva particular llista de destruccions a la portentosa Basílica Palladiana i vaig acabar-la a la Scala de Milan. Tot aixafat i admirablement reconstruït. Potser aquí es trobi una de les claus per entendre la desconfiança envers l’altre “civilitzat” que s’expressa ara perversament en certes formacions polítiques en voga. La Capella dei Scrovegni pintada a Pàdua pel Giotto va ser la darrera meravella que vaig visitar abans de retornar a Milà.

Milà és una ciutat esplèndida. A diferència de Catalunya, la Lombardia sempre ha estat molt rica. Frontera amb els Alps, tot hi és pla, verd, ple d’aigua. La capital reflecteix doncs una riquesa consubstancial en els seus edificis públics, religiosos o privats: il Castelo, il Duomo, Il Palazzo Reale, la Galeria Vittorio Emmanuele, la Scala i un inabastable etcetera. M’aturo tanmateix a la impressionant Pinacoteca de Brera amb els seus Bellini, Mantegna, Caravaggio, Rubens, Rafaello i Piero della Francesca i una enormitat d’artistes més, a més o menys a l’ombra dels genis. Cap obra no hi és sobrant. Em preguntava, ple d’admiració, qui havia fet aquella col·lecció, qui havia posseït aquell coneixement i gust infal·lible, un pròleg perfecte per allò que m’esperava per cloure el viatge.

A les vuit del matí d’aquell darrer dia de viatge havia anat a la taquilla de Santa Maria delle Grazie per veure si quedava alguna entrada per visitar Il Cenacolo. Va haver-hi sort i vaig poder triar d’anar-hi a la darrera visita. Després d’esmerçar el dia fent el recorregut pels llocs esmentats en el paràgraf anterior, va arribar el gran moment. A l’entrada una senyora va fer una breu introducció amb el bon criteri d’exhortar als assistents a no fer fotografies almenys durant els cinc primers minuts de la visita i d’obrir-se de cor a l’experiència de contemplar. Cap reproducció ni res d’allò que hagueu llegit ni molt menys allò pugui dir-vos ara pot aproximar-vos a l’emoció que us proporcionarà aquella presencia pictòrica. Mai l’expressió artística de la humanitat ha estat en tanta intimitat amb la divinitat. Il Cenacolo de Leonardo és cosa d’un altra món, però procureu no anar-vos-en d’aquest sense haver-la vista. Són quinze minuts d’eternitat.