‘Érase una vez en Hollywood’, un conte cinèfil

Totes les pel·lícules de Quentin Tarantino tenen una càrrega cinèfila molt important, sempre ben farcit d’influències i referències a clàssics, pel·lícules de sèrie B i cinema d’explotació. Per això, malgrat que potser ‘Érase una vez en Hollywood’ no és la seva millor pel·lícula, si que d’alguna manera funciona com la culminació del seu univers estètic, en la que explicita i subratlla allò que ja és present a la resta dels seus films: tot l’univers Tarantino és, abans que res i sobretot, un monumental “homenatge” al Cinema i un reconeixement a la seva capacitat transformadora de la realitat.

Això és el que ha estat fent Tarantino des del minut zero i que torna a fer en el seu darrer film: transformar la realitat a través d’estratègies cinematogràfiques, ja sigui amb girs de guió, muntatges fragmentaris, diàlegs impossibles i, finalment, de manera poc subtil, transformant els fets reals en material reelaborat des d’un punt de vista creatiu molt personal. Sense ànims de fer cap spoiler, aquesta és, precisament, la gràcia d’ “Érase una vez en Hollywood”.

La pel·lícula torna a combinar realitat i ficció en un equilibri molt tarantinià, com ja va fer, per exemple, a “Malditos bastardos”, que és la pel·lícula de Tarantino que més ens ve al cap quan veiem ‘Érase una vez en Hollywood’. Aquí tenim la història d’un actor de segona fila que es debat entre seguir fent sèries de la tele o marxar a Europa a fer spaguetti westerns, una mica en la línia d’un Burt Reynolds o d’un jove Clint Eastwood. 

A través del personatge de Rick Dalton (Leonardo DiCaprio) i la relació amb el  seu doble d’acció i únic amic, Cliff Booth (Brad Pitt), Tarantino ens fa un retrat igualment entranyable i decadent d’una època molt concreta de Hollywood, la de finals dels anys 60, quan la indústria del cinema intentava trobar un nou camí després de la caiguda del sistema d’estudis i el sorgiment d’una nova generació de cineastes independents.

En aquest Hollywood en decadència van sorgir noves estrelles de l’era pop, com Steve McQueen, Bruce Lee o la prometedora Sharon Tate, que a principis de l’any 1969 s’acabava de casar amb Roman Polanski i s’havia traslladat a una mansió de Hollywood. Pocs mesos després, l’agost d’aquell mateix any, seria brutalment assassinada juntament amb els seus amics, per la família Manson. 

Tarantino intenta fer Sharon Tate visible més enllà del seu tristament conegut paper de víctima dels Manson. És cert que el personatge no està del tot dimensionat i que més enllà de sortir ballant en festes i mansions, poca cosa més ens explica del personatge. Però, per compensar, li regala una de les millors escenes de la pel·lícula, en la que Tate entra en una sala de cinema on projecten una pel·lícula on ella surt. En la foscor de la sala, l’actriu es deixa endur per l’emoció del públic que mira la pel·lícula: un triple homenatge a l’actriu, al poder del cinema i al fandom.

Els assassinats de la família Manson van suposar una fita negra en l’imaginari americà, marcant el final de l’era hippie i la filosofia de l’estiu de l’amor. Tarantino sap que pràcticament tothom coneix aquests fets i la figura de Charles Manson, i per això, més que explicar-nos coses que ja sabem, es permet certes llicències i fa diverses piruetes amb la història: per exemple, imaginant una hipotètica trobada entre el personatge de Brad Pitt i els hippies seguidors de Manson, en una seqüència que sembla treta d’un western de sèrie B. I aquest és només el principi. Perquè com el títol de la pel·lícula ja ens indica, Tarantino ens explica un conte sobre Hollywood, i en els contes tot és possible.