La joventut de la diada.

El passeig Lluís Companys queda prop de casa. El vespre de l’11 de setembre s'hi fan concerts. El predomini del jovent entre els assistents és gairebé absolut. Resulta ser una concentració de vitalitat, alegria i bellesa en un grau de densitat que jo no he trobat en cap altre espai públic de Barcelona. L'any passat ho vaig descobrir i enguany hi he tornat perquè aquestes virtuts m'agraden. L'any passat, en plena descoberta, hi vaig romandre l'estona que requeria l'observació per adquirir la condició, si no de cientificitat, almenys d’objectivitat. Aquest any l'estona ha estat més breu. Malgrat la indiferència dels joves a la meva presència, irremeiablement marcada per la invisibilitat creixent que ens procuren els anys, no deixava de tenir la sensació de ser un intrús. Tan cruel ha esdevingut la segregació generacional a la nostra hipotètica nació. De manera que, havent respirat novament l'aroma d'aquelles meravelloses virtuts juvenils, vaig tocar el dos serenament resignat.

Llavors, sense renunciar al somriure que la bellesa sempre m'encomana, el pensament va enfilar vers una altra contrada. Aquella on habiten els pares, els avis i tots aquells que han fet possible que aquesta joventut daurada tingui una aparença tan brillant. No és que la seva no ho fos, però els metalls els eren esmorteïts per unes repressions, obligacions i condicions materials que de generació en generació hem fet el possible per evitar o, si més no, alleugerir. Des d’allà, i després del que acabava de veure, em preguntava: se'n adonen aquests nois i noies del regal que la vida els està fent? Hem sabut ajudar-los a esdevenir persones conscients, agraïdes i generoses? I, fins i tot si ho són de portes en fora, no té quelcom d’antinatural que esclatant d’energia molts d’ells es repengin, de maner desmesurada i despreocupada, en els qui davallen per l’altra vessant de l’existència?

Malgrat semblar-me d’una generositat admirable o simplement natural la dedicació continuada a fills i néts , no és menys cert que passats certs límits pot transformar-se en quelcom indesitjable. En primer lloc perquè comporta renúncies dels grans que poden arribar fins a desviure’s (literalment, “deixar de viure”), la qual cosa, en algun moment, s’acaba explicitant en termes de “sacrifici”, sentiment que esdevé abassegador per als “beneficiaris”. I, segonament, quan es duu l’entrega amb naturalitat, llavors pot ésser interpretada fàcilment pels joves com una obligació perpètua dels grans, que, o bé s’han auto-imposat, o bé respon a un deure social, i, per tant, no genera obligacions ni contrapartides als receptors.

Aquest fil es podria estirar molt més però ho deixo aquí. No sóc un acadèmic de l’assumpte, només intueixo una manera de saber si hem afinat bé o no en la mesura de l'amor familiar inter generacional: que l'agraïment, la responsabilitat i la generositat d’uns i altres, joves i grans, siguin diferents, però mutus. Aleshores tots podrem viure plenament gaudint alhora de l’alegria per la vida dels altres.