dijous, 16 de juliol de 2020

Una guerra, un pare, una obrera, molts presos



En un altre post ‘extraordinario’ he proposat aquest mes la lectura de ‘El infinito en un junco’, de la Irene Vallejo. La millor continuïtat possible a aquest gran llibre és un molt més modest del grec-suec Theodor Kallifatides, que s’atreveix a “El asedio de Troya” (Galaxia Gutenberg) a oferir una versió molt simplificada de la Ilíada, narrada per una mestra de poble a uns nens enmig de la invasió alemanya de Grècia a la Segona Guerra Mundial.

El mateix marc històric però no geogràfic té “Todo en vano” (Libros del Asteroide), de Walter Kemposvki, que explica com una família aristocràtica alemanya viu l’avenç de les tropes russes des del Front de l’Est i la retirada de les forces nazis a l’hivern del 1945. Cadascú dels habitants i dels visitants de la casa i de les ‘forces vives’ del petit poble veí, mereix unes quantes planes per dibuixar en conjunt una perspectiva del que van ser els dies previs a la derrota del règim nazi.

El jutge i escriptor italià Gianrico Carofiglio recupera a “Las tres de la mañana” els dies que un adolescent va viure als anys 80 amb un pare amb el que no havia pogut conviure. El descobriment del caràcter del progenitor, ple de punts cecs, coincideix amb el de la vida adulta i la sexualitat en un relat breu, precís i preciós.

La basca Txani Rodríguez escriu amb ingeni i originalitat  “Los últimos románticos” (Seix Barral) sobre una dona obrera de mitjana edat, solitària i sota la llosa de la mort dels seus pares, preocupada per   la violència sobre la seva veïna i un conflicte sindical a la seva empresa. Sols la veu d’un treballador d’informació telefònica sobre horaris ferroviaris la rescata de la seva soledat...

Finalment, no em puc resistir a proposar un llibre que no és de ficció però té uns grans valors literaris i, encara més, ètics. El gran periodista Enric Juliana recupera el millor de la seva memòria psuquera i badalonina a través de la figura del líder comunista Manuel Moreno Mauricio a “Aquí no hem vingut a estudiar” (Arpa), on fa quatre coses al mateix temps i les quatre amb èxit: homenatjar als presos antifranquistes, explicar l’evolució del PCE i el PSUC des del final de la guerra civil fins a la transició, explicar les claus de la guerra freda i encabir en aquesta explicació perquè el règim d’un general mediocre i feixista va mantenir-se durant quatre dècades.




1 comentari:

Esteban Martinez Ruiz ha dit...

Sobre el darrer llibre d'en Juliana, que acabo de llegir, efectivament és un dels llibres imprescindibles per entendre algunes (o moltes) de les coses (no totes bones) de les que li han passat a l'esquerra en aquests país, a banda de l'homenatge ben merescut als veritables lluitadors contra el franquisme. Molt recomenable.