Amb M majúscula

Té molt mèrit que un llibre com ‘El hijo del siglo’ (Alfaguara), de l’italià Antonio Scurati, s’hagi convertit en un supervendes arreu d’Europa. El té guanyat tot i el seu volum (824 pàgines!), pel seu estil directe i eficaç, pel seu rigor i, sobretot, per haver sabut tractar els anys de naixement i arribada al poder del feixisme italià de la ma del seu líder, Benito Mussolini. La M majúscula que il·lustra la portada té la força del martell contundent amb el que aquest moviment va respondre l’auge del socialisme no intervencionista i revolucionari al Nord d’Itàlia després de la primera guerra mundial. L’aliança del feixisme amb sectors de la burgesia i la passivitat covard de bona part de la classe política i de la monarquia varen permetre un dels fenòmens més perniciosos del segle XX.

Fa uns anys, el fill de l’editor Feltrinelli va publicar la biografia del seu pare (‘Senior Service’, Anagrama). Un dels temes destacats va ser l’obtenció de l’original de ‘Doctor Zhivago’, obra mestra del Nobel rus Boris Pasternak i una de les causes de la cruel repressió de la seva amant Olga Ivinskaia. Recuperem aquest mateix tema amb ‘Los secretos que guardamos’ (Seix Barral), un llibre de la nord-americana Lara Prescott amb estructura de best seller i poques aspiracions literàries però que sap combinar la història dramàtica d’Ivinskaia amb la invenció d’un grup  de mecanògrafes de la CIA que, tot i patir el masclisme de l’època,  acaben tenint un paper fonamental en la introducció clandestina de ‘Doctor Zhivago’ a la URSS.

M’ha agradat molt ‘Poeta chileno’ (Anagrama), del xilè Alejandro Zambra, una narració on els poetes van apareixent, escrivint, patint i interrelacionant-se, recordant una mica l’enyorat Roberto Bolaño i adoptant com a rerefons una llarga història d’amor i desamor que condiciona la vida dels seus personatges.  La qualitat literària del text m’ha semblat tan bona com la subtilesa amb la que tracta les relacions entre els protagonistes principals.

També he gaudit de l’estil humorístic amb el que l’asturià Rafael Reig tracta a ‘Amor intempestivo’ (Tusquets) la seva pròpia vida, la seva relació (instrumental) amb les dones, el seu alcoholisme, les circumstàncies de la seva família i les frustracions literàries de Reig. El llibre és de lectura fàcil i de digestió amarga i al final el seu autor/protagonista no ens cau millor: ni ho intenta.

Finalment, proposo la lectura de ‘Insurrección’ (Galaxia Guttenberg), del madrileny José Ovejero, on un periodista pateix la distància insalvable amb la seva filla, adherida a un grup okupa que deriva la seva acció cap a actuacions violentes. M’ha semblat que la forma d’acostar-se a uns temes tan delicats té una profunda honestedat que aconsegueix que el lector s’interrogui sobre les opcions preses pels protagonistes.