dimecres, 7 d’octubre de 2020

Confirmacions i sorpreses


Els lectors que ja coneguin a Rosa Montero, Sara Mesa, Ignacio Martínez de Pisón i John Lanchester no s’estranyaran de que tornem a recomanar les seves darreres obres. Montero en ofereix amb aparença de faula moral a ‘La buena suerte’ (Alfaguara) el doble relat de l’horror i l’esperança, amb el sentiment de culpa com a convidat. Amb un estil auster similar al que va assajar a ‘La carne’, aconsegueix de nou dibuixar uns personatges tan diferents entre ells com complementaris en la lluita per la felicitat. Mesa manté a ‘Un amor’ (Anagrama) el clima torbador de les seves obres anteriors explicant-nos l’atracció per l’abisme d’una dona que arriba a un poble perdut i és víctima continuada de successos més que desagradables davant dels quals no sap trobar sortides clares. Continua consolidant l’escriptora resident a Sevilla la millora de la seva factura narrativa. A ‘Fin de temporada’ (Seix Barral), Martínez de Pisón torna a treballar sobre la família, en aquest cas una monoparental en la que el fill intenta comprendre la fugida de la seva mare d’Extremadura esbrinant els fets in situ  i havent de triar entre l’amor filial absolut i l’amor a una jove francesa. Finalment, l’anglès John Lanchester, que ens tenia acostumats a històries sobre el passat, ens sorprèn a ‘El Muro’ (Anagrama) amb una distòpia dissortadament gens improbable, la d’un país tancat físicament a les migracions imposades pel canvi climàtic. L’experiment li funciona.

Però aquest mes ens hem de felicitar també per tres bons llibres d’autors per mi nous. Comencem per l’Anna Ballbona, qui amb ‘No sóc aquí’ va guanyar el premi Anagrama en català. Amb un estil fresc, l’escriptora de Montmeló construeix la biografia d’una dona que viu a la perifèria d’un poble també perifèric. La barreja entre els mons rural, industrial i urbà i entre tres  generacions és resolta molt eficaçment en aquest llibre, ja traduït al castellà per la mateixa editorial. M’ha agradat molt especialment ‘La forastera’ (Alfaguara), de la periodista catalana Olga Merino. Una dona en la cinquantena torna a un poble del sud d’Espanya després de molts anys a Londres i mentre viu marginalment comprova com una llarga sèries de suïcidis condiciona la seva pròpia vida i la del poble. A destacar un llenguatge que Delibes aplaudiria, uns personatges magistralment definits i una tensió narrativa que no decau en cap moment. Finalment, introdueixo una obra de no ficció escrita pel periodista nord-americà Patrick Radden Keefe, qui s’ha passat anys recollint materials i testimonis per ‘No diguis res’ (Psriscopi/Reservois Books) per reconstruir els anys més violents de la lluita entre l’IRA, els paramilitars i l’exèrcit britànic a Irlanda del Nord.  Tot i la distància de mig segle, aquests fets continuen vius i sense resoldre plenament i l’autor ens mostra, amb un estil propi d’un magnífic reporter, les diverses perspectives d’una realitat gens fàcil de copsar i encara més de jutjar.