I a sobre començo
per un llibre que no és una novel·la, però que sí es llegeix com si ho fos. El Jordi Amat s’ha atrevit a investigar i
explicar la història del brillant i tèrbol periodista Alfons Quintà a El fill del xofer (Grup 62 i Tusquets). Quintà va ser un gran reporter, un
xantatgista, un encalçador sexual i laboral, un cínic, un ressentit... Va estar
molts cops, des de la seva infància a l’Empordà, prop del poder: al cercle de
Josep Pla i Vicens Vives, a l’Enciclopèdia Catalana, al Telexpres i el Correo
Catalán, a l’edició catalana d’El País, a TV3 com a primer Director... Va
defensar i atacar en sentits contradictoris, venent-se al poder de torn. I va
acabar matant la seva dona i suïcidant-se. Crec que, com tots els assajos
d’Amat, més enllà del personatge del Quintà aquest llibre diu molt de
nosaltres, els catalans.
Eduardo Mendoza es permet a Las barbas del profeta (Seix Barral) el
luxe de revisar l’Antic Testament amb una visió tan lúcida com lúdica. Els
personatges i les llegendes de la Bíblia varen formar part de la seva educació
i la nostra, d’un imaginari compartit i ple tant d’imaginació com de mites
eterns, de brutalitat i d’absurd.
Els que vàrem
llegir en el seu dia Caos calmo
coneixem la gran qualitat literària del seu autor, l’italià Sandro Veronesi. Ara, a El colibrí (Periscopi i Anagrama) ens
mostra una vida plena de desgràcies d’un home que s’enfronta a tot amb un
esperit positiu per superar-les. Hi trobem molts nexes amb el protagonista de Caos Calmo: la capacitat de
resistència, l’amor a una filla (i també
aquí a una neta), la capacitat de perdonar, la generositat... Una bona medecina
per aquest (ho repeteixo) maleït 2020!
A mi, amant de la
narració fluida, m’ha sorprès l’estil de Clima
(Libos del Asteroide), on la nord-americana Jenny
Offill desenvolupa a base de petites dosis un mosaic d’instants per
explicar la vida d’una bibliotecària de Brooklyn. L’estil minimalista ajuda a
entendre el caire extraordinari de qualsevol vida aparentment normal.
He deixat pel final
la impressionant Totalidad sexual del cosmos (Seix Barral) de l’andalús Juan Bonilla, reconegut amb el Premi
Nacional de Narrativa. Hi podem conèixer una figura històrica real, la poeta i
pintora mexicana Carmen Mondragón, filla d’un general i model i musa de pintors
i fotògrafs, amb un caràcter decidit i una vida extraordinària. L’estil fragmentari
de Bonilla, com ja vàrem comprovar a Prohibido
entrar sin pantalones, dedicat al poeta rus Vladimir Maiakovski, dibuixa
eficaçment la potèncvia i les moltes aristes del personatge.
Doncs això, maleït 2020 i sort i salut pel
2021!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada